loading please wait..

Cada cosa al seu lloc – Ignasi Sánchez Rull

27

Teníem deures per corregir. Tothom obre el dossier i comencem. A mitja pàgina hi ha un exercici on es pregunta “i tu, què voldries ser de gran?”. “Jo hi he posat reina d’Espanya”, fa la D., “perquè es passa tot el dia passejant, saludant i portant vestits bonics”. En un principi penso que d’acord, que el solucionari admet que es tracta d’un exercici de resposta oberta, i que l’hi hauria d’admetre –tothom és lliure de fer el que vulgui, i aconseguir grimpar per la línia successòria em sembla un mèrit lloable. Però vet aquí que la mare l’ha posat a règim des de principis de curs. Diu que li ha dit que sinó “no podrà portar un vestit ben bonic el dia de la seva comunió”. I per aquí no passo.

El sentit de la responsabilitat no ha estat el nostre fort, moltes vegades. És infinitament més senzill atribuir els errors a les circumstàncies, les causes o, què sé jo, la tramuntana que bufa, per comptes de prendre consciència de la part que ens pertoca. Per això em fa certa gràcia el posat dramàtic dels pares i mares que es queixen dels programes de televisió, i de tots els condicionaments que poden generar als infants sense adonar-se que ells són agents actius, directes, de l’educació d’aquests. Segurament el comentari d’una sèrie no converteix a les noies en princeses que esperen ser rescatades, ni tampoc avesa irremeiablement els nois a la futura condició de mascles alfa, però sí que ho fa no ajudar-los a llegir entre línies, no fomentar l’esperit crític necessari perquè això no els determini. Diu Philippe Meurieu, al seu Frankenstein educador (1998), que “l’alumne no és un objecte en construcció sinó un subjecte que es construeix a si mateix”, evidenciant que en la nostra voluntat d’educar hi hem posat tants prejudicis, condicionants i il•lusions frustrades que hem oblidat la pròpia voluntat de l’infant, que l’hem convertit en un ésser que vaga a mercè d’allò que nosaltres no vam poder fer, d’allò que nosaltres creiem que és moral d’una manera escandalosament dogmàtica.

Els estímuls que envolten els infants ens interpel•len sobre la urgent necessitat d’ajudar-los a interpretar. Prova n’és el fet que són capaços de generar respostes automàtiques –teòricament reflexionades- fàcilment atribuïbles a ingerències estereotipades, perquè són incapaços de justificar-les. Com justificar, d’altra banda, que les nenes han d’espitjar carros de bebès de joguina i els nens han de jugar a carreres de cotxes, si no és per simple imitació dels milers de catàlegs que els han palplantat a la cara? És difícil generar debat quan l’únic discurs que els planteja el seu entorn és, precisament, que tot està ja determinat. He assistit a comprovar uns esforços en va, problemàtica rere problemàtica, hores de tutoria perdudes, perquè unes nenes de vuit anys acabin fent-se la permanent i pintant-se les ungles en un spa mentre una colla de senyores els diuen que així estan més guapes. Però no per això cal donar per perdut aquest reducte, aquest espai que als i les mestres ens permet plantificar-nos de nou davant aquests missatges, tantes vegades com sigui necessari, i refermar la convicció que, allà on hi ha debat, hi ha persones més sanes. Cal que les nostres aules siguin significatives, que les respostes puguin ser múltiples, que la raó de les coses no s’hagi d’aprendre de memòria. Cal elaborar un discurs que, més enllà de la identitat de l’escola, i la de cadascú, no segregui, que no permeti expressions lapidàries i desgraciadament freqüents (“correu com nenes!”, “jugueu a coses de nois: no feu tonteries i aneu a jugar a futbol!”). Això demana, entre tantes altres coses, no enviar les nenes a pentinar nines i fer-los creure que, encara que no els faci gràcia, és allò (i res més) el que han de fer.

Anuncis, sèries, jocs, catàlegs. Quin paper hi tenim nosaltres? Eximir-nos de la responsabilitat d’ajudar a llegir entre línies als nostres infants ens ha fet contingents en la seva educació moltes vegades, i això ha estat una derrota permesa. És més, denota una vocació pobra la de qui admet que, davant de tots aquests estímuls, no s’hi pot fer res quan, en certa manera, el que ens envolta és extensió d’un llenguatge sexista que no hem eradicat. És aquella eterna disputa de qui va existir primer, si el programa de televisió nefast o la persona que se’l mirava, i de qui té culpa de què. Potser és que cal educar els adults en la lectura d’una realitat que encara permet feines d’homes, decidir sobre l’úter de l’altra i recomanar a les noies que no passegin soles de nit. Potser és que cal pensar què pensem abans d’exigir què han de pensar els altres, i especialment els nostres infants.

En l’exercici d’analitzar alguns dels estímuls que reben els infants hom constata que tot sovint la realitat no canvia, sinó que es disfressa, com si s’hagués hagut d’adaptar als nous temps, com qui, en el canvi de moda, a la mateixa jaqueta hi afegeix espatlleres o hi treu botons segons convingui. El contingut latent de les visions masclistes d’allò que perceben cada dia no arriba a intuir-se en el contingut manifest, i els -ens- genera la sensació que tot ha millorat i que sí, que la societat avança perquè les dones poden treballar i no han de tapar-se el cap quan van a missa, uau. Però l’avenç que educa, que transforma, ha de saber arrencar d’arrel les diferències a cop de reflexió. Paulo Freire denunciava a la seva Pedagogia de l’Oprimit el concepte de l’educació bancària, per la qual, la visió de l’infant com un ésser passiu permetia la ingerència en els propis pensaments, abocant-hi idees sense filtre, sense aportar eines per poder-les gestionar o destriar. Molt sovint la resposta més còmoda és la d’una pedagogia de la no-resolució: no cal que et plantegis res -ens faries perdre el temps, a tota la classe-, el que has de dir/pensar/escriure/memoritzar és simplement “això”. Vet aquí que l’error de considerar els nostres infants persones incapaces d’adonar-se de les desigualtats revertirà en una futura societat d’adults intolerants.

Doncs mira, D., si la teva mare vol venir a parlar amb mi sobre el teu règim pre-comunió, que ho faci, perquè no té raó. Així mateix, ets guapa perquè sí.

 


 

Ignasi L’autor d’aquest article és l’Ignasi Sánchez Rull, un barceloní que se sent (molt) tarragoní. Mestre d’algunes coses i alumne en moltes va estudiar Educació Especial i treballa de mestre de primària.

Fascinat pels idiomes i viatjar, la combinació que: “em permet seguir aquella màxima de que obert al món hom esdevé més sa.” Li agrada la música, la cuina i els dies de sol, i viu amb la convicció que les petiteses són, sovint, les coses més importants.

El podeu conèixer més a fons, trobar i contactar a twitter @ignasi_tgn , en el seu blog calaixdedesastres.blogspot.com i a través del seu correu electrònic ignasisanchezrull@gmail.com

Publicat el 27 gener 2015 a General, Obrim el blog

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *