loading please wait..

COMPROVAT UN COP MÉS: ALS MASCLISTES ELS INCOMODA EL FEMINISME

foto

Aclariments previs:

– Aquest text sorgeix del debat i la reflexió del grup de Facebook Feminismes, que funciona des de fa més de 4 anys i on actualment participen i debaten més de 1200 persones de diferents indrets. Un grup on compartir informació, recursos, opinions, dubtes i activisme virtual i que us animem a conèixer i poder participar-hi.

– La voluntat d’aquest article és respondre a les paraules de Blai Dalmau, a les quals més avall ens referirem.

–  Al final de l’article hi ha especificat com unir-se a la llista de persones signants.

– Us animem a fer-ne difusió i compartir-lo a les xarxes socials fent ús de l’etiqueta #FeminismeÉS seguit d’allò que és o representa el feminisme per a cada persona

 


COMPROVAT UN COP MÉS: ALS MASCLISTES ELS INCOMODA EL FEMINISME

Sembla mentida que, amb tot l’esforç de construcció i divulgació que estan fent els moviments feministes, hi hagi gent que, des de l’esquerra, encara sigui capaç d’aprofitar el seu altaveu de privilegi i parlar del feminisme des de la ignorància i el menyspreu. Ens referim a l’article de Blai Dalmau aparegut al seu blog Discs Imaginals el passat 8 de març: “És el feminisme la solució al sexisme?”

En un article absolutament desinformat, quan no directament demagog i fals, l’autor s’immergeix en una diatriba erràtica que es podria resumir de la següent manera: no li agrada el feminisme perquè se sent oprimit pel que anomena “feminisme dominant”, i perquè troba que, dins de la paraula “feminisme”, no hi té cabuda la seva virilitat. La mateixa elecció de l’adjectiu “dominant” per acompanyar el substantiu “feminisme” sembla voler dir que: a) El feminisme és hegemònic o b) El feminisme pretén dominar alguna cosa. Ja comencem a veure que, com se sol dir, el noi ho té mal entès. El feminisme no és una ideologia totalitària com vol fer creure l’autor, sinó la lluita per l’eradicació de l’opressió. La idea de “feminisme dominant” és un oxímoron. L’autor podria haver escollit l’expressió “feminisme majoritari”, que tot i no tenir gaire sentit invocaria una simple i pretesa normalitat estadística; o bé podria haver estat clar amb el seu plantejament i revelar que és d’aquelles persones que consideren que existeix un “feminisme radical”, a vegades anomenat “femellisme” o, de manera més trendy, “feminazisme”. En aquest darrer cas, li hauríem pogut respondre que tal cosa no existeix, com es pot comprendre llegint aquest article.

Tornem-hi per enèsima vegada. El feminisme ha defensat històricament l’equiparació dels drets de les dones als dels homes. És a dir, que busca la igualtat entre les persones, que promou les relacions socials i personals lliures de violència, recíproques i emancipadores. Tant és així, que les feministes de totes les onades i països s’han destacat per defensar la igualtat de tots els grups, col•lectius i classes de persones dominades: homes sense patrimoni exclosos del sufragi, esclaus, infants, persones de totes les cultures i ètnies i de totes les opcions i diversitats, etc., i ho ha fet molt abans que cap altre moviment social.

El feminisme ha lluitat perquè els drets de les dones, que sempre han estat inferiors als dels homes, fossin iguals a aquests. De fet, Angela Davis va definir molt encertadament el feminisme com “la idea radical que les dones som persones”. Potser és que en Blai desconeix una genealogia de lluita de més de 300 anys d’història sense la qual, sense anar més lluny, no hauríem avançat en el camí de la democràcia. Per això, abans de tornar a escriure sobre una qüestió que sembla no conèixer, li recomanem que prengui una estona per escoltar aquesta xerrada de Cèlia Amorós.

Els moviments feministes, plurals i diversos, parteixen de la mateixa base per treballar una diversitat de qüestions: des de la defensa dels drets sexuals i reproductius, com l’avortament, fins al feminisme queer o transfeminisme, que defensa una desconstrucció i reinvenció lliure de les identitats sexuals i de gènere, passant pels grups d’homes feministes que treballen en pro de noves masculinitats, o l’ecofeminisme i l’economia feminista, que busquen posar en el centre d’atenció política i científica les condicions de reproducció de la vida, per a poder-les democratitzar i garantir. Amb tot, malauradament, el feminisme és malentès i una vegada més l’opinologia passa per sobre del coneixement, el rigor i el respecte a tantes persones que han lluitat i lluitem per un món més just.

Fet aquest (in)necessari aclariment, passem a contestar específicament alguns dels punts de l’article:

1) En primer lloc, l’autor ens insta a “mirar endavant” i no caure en el “ressentiment històric” (una mica com aquests que no volen “escarbar gaire” en els crims del franquisme). “Per descomptat, no convé ignorar les realitats històriques; tanmateix, per actuar en el present i per a superar les misèries del passat, ¿s’escau mantenir un cert ressentiment històric?”

El feminisme no és ressentiment històric, sinó una lluita actual i vigent: més de 600 dones assassinades els últims 10 anys per les seves parelles a l’Estat Espanyol ho confirmen. I no parlem ja de les violències estructural, simbòlica, estètica, econòmica, psicològica, i un llarg etcètera. La violència patriarcal masclista exercida de forma asimètrica contra les dones i els homes és un fet. La immensa majoria de les dones del món l’hem patida i la patim cada dia (malgrat que en la majoria dels casos es tracti dels malanomenats micromasclismes, com per deixar clar que són “poc importants”). Per a més informació, tal vegada li obri els ulls llegir aquest article. Potser també estaria bé que parlés més amb dones per entendre la quantitat de vegades que han estat abusades al llarg de la vida pel simple fet de ser dones. Parla de ressentiment com si a les dones el que ens fotés és que els homes han estat “més importants” al llarg de la història, no com si la nostra vida estigués en joc, que és del que es tracta.

A més, per què quan es reivindiquen les lluites històriques dels moviments d’esquerres ningú s’hi oposa des de les pròpies esquerres, però en canvi quan es tracta de feminismes sorgeix la necessitat immediata de partir des de zero i oblidar el passat? És un argument masclista més.

2) No content amb això, en Blai és dels qui opina que el 8 de març se celebra una reivindicació de la feminitat, una espècie de “que guais som les dones!”, i que es tracta de felicitar-nos pel fet de tenir una vagina (perquè segur que no felicita les dones transexuals, m’hi jugaria un dit). I es pregunta: “Per què la masculinitat no és celebrada igual que la feminitat?”

El 8 de març no se celebra la feminitat, sinó la lluita feminista. Per aquest motiu, moltes persones prefereixen anomenar la jornada “Dia pels drets de les dones” o, encara millor, “Dia pels drets humans de les dones”. El simple fet que en alguns entorns socioculturals, com ara el francòfon, es parli dels drets humans emprant l’expressió droits de l’homme (drets de l’home) resulta prou explicatiu de per què cal un dia específic per commemorar els drets de les dones; la qual cosa no vol dir, és clar, que no sigui igualment de vital importància reivindicar els drets d’altres col•lectius, com els que hem enumerat més amunt, així com els drets que volem per a la humanitat sencera. De fet, el feminisme solament té un vertader sentit quan esdevé interseccional, tal i com resumeix aquesta ocurrent imatge. A més, cal no oblidar que el feminisme lluita per la igualtat de gènere, la qual cosa significa igualar les persones, sigui quin sigui el seu gènere, en drets i deures. Per tant, celebrar les reivindicacions feministes significa també, com molts homes ja entenen (per exemple, http://www.ahige.org/, o https://homesigualitaris.wordpress.com/ a Catalunya), celebrar la masculinitat entesa no com a patró opressor que obliga els portadors d’aquest “carnet” a cenyir-se dins uns determinats cànons estètics i conductuals (definits per oposició als que s’imposen a les dones), sinó com a espai d’afirmació i vivència de la propia identitat d’una forma més plena i respectuosa amb les de les altres persones.

3) Acte seguit… Oh, perill!, sembla que algú va dir que el feminisme podia generar un moviment masculinista (i és que, és clar!, quan un perd el privilegi, s’ha d’organitzar): “Potser hem de generar un moviment masculinista a tal efecte?”

Una afirmació tal només la pot fer una persona que no coneix, que ni ha participat d’espais feministes ni te la capacitat o la voluntat d’autoreflexió i autocrítica necessària per entendre què és el feminisme. En qualsevol cas, un moviment que tingui per objectiu defensar i garantir els drets de les persones és un moviment feminista; i si l’objectiu d’aquest suposat moviment masculinista fos imposar i mantenir la supremacia masculina estaria cometent l’absurditat de lluitar per aconseguir l’status quo, que d’altra banda està -malauradament- prou ben instaurat com perquè cap masclista hagi de patir, ara per ara, per la seva supremacia.. Si el Blai el que vol és mantenir el patriarcat, doncs llavors res, nano… Fes, que vas per molt bon camí.

4) No hi podia faltar la secció de greuges i protestes contra les pràctiques legislatives que -entenen- discriminen els homes pel sol fet de ser homes. Que els agressors, els delictes i el sistema legislatiu i judicial discriminin les dones pel sol fet de ser dones, no passa res; potser perquè ja és “tradició”… “La presumpció d’innocència i la igualtat de les persones davant la llei, tot instaurant una legislació discriminatòria, amenaçadora i agressiva contra el sexe masculí”

On és la presumpció d’innocència quan jutges i societat decideixen que una dona ha estat violada perquè “s’ho ha buscat”? On és la igualtat davant la llei en els mateixos casos, quan els tribunals apliquen la llei en un sentit o en un altre sistemàticament segons el gènere de víctima i agressor? On està la preocupació d’en Blai davant d’un sistema social que, per sistema, discrimina, amenaça i agredeix les dones en tot moment -des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, abans de néixer i després de mortes silenciant i trepitjant la nostra memòria- només pel fet de ser dones?

Tots els delictes tenen un índex de denúncies falses, i precisament la violència de gènere el té excepcionalment baix. No és d’estranyar que molt poques dones s’avinguin a passar pel tràngol que ja de per sí suposa un procés judicial, sumat a les dificultats perquè els estaments policial, judicial, periodístic i la població general no tan sols creguin, sinó considerin i prenguin seriosament, la seva vivència. Cal ser molt valenta per posar sota la llum pública delictes pels quals bona part de la societat, encara ara, culpa la dona. Delictes que, moltes vegades, pertanyen a l’esfera més íntima i personal de les persones, com ara els delictes sexuals. No són coses que resulti agradable de recordar, ni encara menys d’explicar a ningú; de fet, la majoria de les víctimes no ho expliquen ni als seus cercles més íntims, o no ho fan fins molts anys més tard. I les raons principals que les empenen a fer-ho així estan relacionades amb la vergonya i la impotència; derivades, totes dues, de la culpabilització de la víctima de gènere femení i de la permissivitat de la legislació, en teoria i a la pràctica, amb les pràctiques d’opressió i violència cap a les dones. No oblidem, a més, el cost econòmic d’embarcar-se en un procés judicial; especialment en alguns països.

La major part dels casos de violència contra les dones queden sense denunciar. Animem en Blai, que segurament té moltes conegudes universitàries o exuniversitàries, a llegir què expliquen 21516 de les seves companyes sobre les seves experiències a universitats de tot Europa. Si li sembla -basant-se en les dades oficials- que les violències sexuals no són res tan freqüent com per motivar una legislació amb perspectiva de gènere, potser ara canviarà d’opinió. I no, aquestes dones no hem passat de denunciar perquè siguem idiotes o perquè en el fons ja ens agradi, sinó per raons com la por, la vergonya o el simple sentit pràctic que ens porta a no perdre el temps i els diners en un sistema dissenyat per assenyalar-nos com a culpables a no ser que ens hagin obert el cap (i, tot i així, encara a vegades costa).

5) Però és que, a més, des d’aquesta perspectiva resulta que n’estem fent un gra massa: no tot és qüestió de gènere, exagerats i exagerades!, ens il•lumina l’autor. “Assistim a una creixent tendència al biaix i al reduccionisme en virtut dels quals s’interpreten com si fossin merament “qüestions de gènere” diversos fenòmens (com ara la desconfiança, la gelosia, el maltractament, etc. en les relacions sexoafectives)”

Potser és perquè el gènere, igual que l’ètnia, el color de la pell, la identitat sexual o nacional, la classe social, la (dis)capacitat, l’edat, l’estatus professional… són ni més ni menys que parts centrals en la construcció dels individus i les relacions entre els mateixos en el marc de contextos macrosocials? Que potser és que en Blai torna a parlar del que desconeix i no sap que la gelosia i el maltractament en les relacions sexo-afectives van sistemàticament en una direcció (contra les dones) i no en una altra? Potser és que tampoc en té ni idea de la basta literatura de la interrelació entre capitalisme i heteropatriarcat que generen situacions de vulnerabilitat i violència contra les dones, en les quals es basen les relacions humanes?

6) Doncs no, segons ell estem tan equivocats i equivocades que ens hem de renovar de cap a peus, la qual cosa equivaldria, des de la seva elevada perspectiva, a “superar-nos”. I així, en un exercici de clara demagògia, barreja la voluntat de superació, l’autocrítica i el dinamisme inherent en tot moviment amb la deslegitimació del mateix des de l’arrel fins al capdamunt. “Tanmateix, si volem lluitar efectivament contra el sexisme, hem de començar per a ser capaços de qüestionar-ho i renovar-ho tot, intentant ser conscients de les equivocacions, les insuficiències, els enganyatalls i les confusions que ens obstaculitzen i ens desvien en el camí vers les nostres fites. Hem de ser capaços de superar tots aquests plantejaments”.

Aquest fragment demostra que no ha entès que el feminisme és una ideologia crítica, que revisa, deconstrueix i analitza totes les qüestions de la vida humana des del punt de vista de l’opressió patriarcal, per a reconstruir-les col•lectivament i de manera alliberada. El feminisme, com a ciència, política i moviment crític, està en constant evolució: el feminisme de la igualtat va ser superat pel feminisme de la diferència, el feminisme civil i burgès va ser superat pel feminisme decolonial i el feminisme negre, el feminisme binomial i heteronormatiu ha estat superat pel transfeminisme… Demostrant ser una ideologia especialment dinàmica i lúcida a nivell d’autocrítica. És per això que considerem que la proposta d’en Blai no constitueix una superació de res, sobretot des del moment en què demostra desconèixer la història i les lògiques que operen en les diferents superacions exposades i, per tant, cau en arguments masclistes exposats i desbastits ja fa temps. El que cal superar és el masclisme, i entendre bé el que és el feminisme.

7) L’autor ens informa que ell anomena les seves fantasies pseudoigualitàries antifeministes amb el nom d’antisexisme, i li agradaria que tothom fes el mateix. Ens ho explica: “Anti-sexisme, al qual, formulat en positiu, podem anomenar cooperació entre els sexes o igualitarisme sexual”.

Parlant de superacions, fa dècades que el concepte d’igualitarisme està superat pel concepte d’equitat. En aquest intent de proposar un altre terme per tal de (suposadament) donar una altra denominació al feminisme que incomodi menys els masclistes que una paraula que contingui l’arrel femĭna torna a quedar clar com l’autor intenta esborrar tota una genealogia de lluita i de dignitat contra una opressió sistemàtica contra les dones, vigent i mortal. Potser no suporta no trobar-se ell, com a home, específicament esmentat en la denominació d’un moviment social històricament rellevant? També parla de la quantitat de violència que reben els homes com si això desmereixés la lluita per la violència contra les dones. La falsedat d’aquesta concepció rau en el fet que la majoria d’agressors a homes són homes, i la majoria d’agressors a dones, també són homes.

8) Els homes tenen, per tant, el patrimoni de la violència integrat en la concepció de la masculinitat hegemònica. Però ep!, pobres homes violents, no és culpa seva. Segons en Blai, “els homes han estat obligats històricament, per la força de la llei estatal, a exercir la dominació envers les dones”.

D’aquesta frase s’extreuen dues idees de l’autor. En primer lloc, que ha estat existint una força que s’articula de forma que els homes dominen a dones. És cert, ha existit i existeix; aquesta articulació del sistema segons la qual els homes es posicionen en un privilegi poderós és exactament al que ens referim les i els feministes quan parlem de patriarcat. En cap moment històric aquest privilegi ha estat desmuntat, però sí qüestionat per tots els moviments i persones feministes. En segon lloc, aquesta frase eximeix de tota la responsabilitat individual i col•lectiva als homes, caricaturitzant-los i insultant-los com a éssers semiracionals, uns orangutans que no saben controlar els seus impulsos o uns gossos que mosseguen perquè l’amo els ho diu. Evidentment, per tot el que hem explicat, les persones feministes no compartim aquesta visió animalitzadora del sexe masculí.

Per altra banda, per quin gènere ha estat exercit aquest poder dominant al llarg dels segles contra les dones? Efectivament, és el gènere masculí qui ha estat instal•lat en el poder i, per tant, ha exercit aquesta força de la qual parla l’autor. No obstant, l’existència d’un sistema patriarcal no impedeix que el gènere masculí pugui qüestionar-se a sí mateix, al poder exercit, i, eventualment, pugui renunciar a aquest. I això és precisament al que ens referim els homes i dones feministes quan demanem que els homes es qüestionin els seus actes prenent consciència dels seus privilegis.

9) Parlant de privilegis, es veu que les dones en tenim tants! “El sexe femení ha tingut generalment el privilegi d’eludir les guerres”

Les guerres, per més en contra d’elles que puguem estar totes les persones que escrivim o llegim això, estan íntimament lligades amb la vida política dels pobles i els estats. Aquest privilegi, si és que se li pot dir així, no és més que una conseqüència de l’exclusió de les dones de tota vida política. Els animals de companyia i els declarats inútils tampoc hi han anat mai a les guerres. Per contra, les violacions en massa han estat utilitzades sistemàticament com a armes de guerra. Per tant, dir que el sexe femení ha tingut generalment el privilegi d’eludir les guerres és una falsedat aberrant, androcèntrica a més no poder, que iguala “patir una guerra” a “ésser cridat a files” i que ignora descaradament el fet que precisament les dones han tingut i tenen, generalment, la desgràcia de veure el seu cos usat com a camp de batalla en els conflictes bèl•lics.

10) No creiem, però, que es tracti de posar-se a comptabilitzar greuges sinó d’analitzar el context de cada opressió i treballar per superar-lo. D’això va el feminisme, d’analitzar el context de l’opressió patriarcal en tots els cossos i totes les vides, i mirar d’eradicar-lo. Però en Blai no ho entén i creu que el que estem fent és: “fixar-se només en la defensa i promoció del sexe femení, de manera que fàcilment s’oblida que l’home també ha estat i és víctima del sexisme de diverses maneres, i que el sexe femení també ha participat i participa en la seva perpetuació”
Pensar-se que el feminisme és defensar exclusivament la promoció del sexe femení és, una vegada més, no haver entès què és el feminisme. Si en Blai sabés de què parla sabria que a aquest fenomen se l’anomena “els preus de la masculinitat” (també, en anglès i en contextos específics, el “mixed-blessing of male gender”), i el feminisme també els denuncia àmplia i fermament. El feminisme, perquè es inclusiu, es posiciona contra les opressions que han patit els homes tot i ser ells els qui sovint encarnen els valors dominants del patriarcat: perquè el feminisme no és una lluita contra els homes, sinó contra el sistema patriarcal. El patriarcat no és sinònim dels homes ni tan sols de la masculinitat, sinó que és un sistema d’organització social profundament injust que, en el seu funcionament al servei dels privilegis dels homes, sovint i paradoxalment els acaba perjudicant. Aquests perjudicis, a més, a vegades només s’operativitzen quan comencen a canviar les mirades i les concepcions sobre la masculinitat, de forma que els homes amplien el seu autoconcepte i hi inclouen esferes que tradicionalment els han estat negades (i s’ha fet, a més, procurant que se sentissin orgullosos d’aquestes limitacions), com ara el món emocional o la paternitat.

11) Una de les fal•làcies que es llegeix entre línies en l’article és pensar que el sexisme s’ha d’entendre com a un fenomen d’opressió simètric perquè l’home també pateix opressions. És ben clar que això no és així i que la dominació asimètrica inscrita en les lògiques del patriarcat mereix ser analitzada amb detall; i aquest és precisament un dels principals objectius dels moviments feministes. Des de les esquerres, mai se’ns acudiria relativitzar la desigualtat econòmica existent entre Bill Gates i un immigrant mexicà sense papers explotat en una fàbrica, la desigualtat simbòlica construïda al voltant del capital cultural entre Li Ka-shing i qualsevol camperol xinès o la desigualtat social que hi pot haver entre un ciutadà barceloní de classe mitjana i un pidolaire. No obstant, des dels moviments feministes ens queixem de la constant relativització del valor dels mateixos a partir de lògiques patriarcals i des de les pròpies esquerres. Entenem que l’eix de desigualtat construït al voltant del sexe i el gènere mereix ser analitzat amb la mateixa dedicació que els altres eixos de desigualtats, i no només això, sinó també les dificultats afegides que apareixen quan se sumen i relacionen diferents opressions (perspectiva que, com hem comentat més amunt, dins els moviments feministes s’anomena interseccionalitat).

12) L’autor torna a la càrrega amb el suposat “feminisme dominant”: “malgrat l’atordidora pressió que exerceix el feminisme dominant promogut per les institucions del sistema establert…”
Bé, ho repetirem un cop més perquè no sigui dit. Les institucions del sistema establert no són feministes, malgrat puguem tenir institucions que duguin a la seva denominació expressions que puguin semblar-ho. Que hi hagi dones que participessin de la lluita feminista que s’hagin beneficiat del privilegi amb el que es comercia en les institucions públiques no significa que les institucions siguin feministes. De fet, per desgràcia, la majoria de dones que ostenten posicions d’elevat prestigi, reprodueixen la majoria dels valors dominants del patriarcat; aquesta sembla ser l’única manera en què una dona pot, avui en dia, accedir a una posició de poder o de prestigi en l’àmbit públic.

13) La traca final (alerta spoiler!) és un crit heteronormatiu: “Però no oblidem mai que les dones i els homes estem cridats a complementar-nos, a estimar-nos, a respectar-nos”.
Respecte la complementarietat entre homes i dones de la qual parla en Blai, ens agradaria recordar-li que és precisament aquesta la idea subjacent a l’amor romàntic que al patriarcat i al capitalisme els encanta promoure. Aquest amor és heterosexual, és incondicional, és per sempre, i a més a més, si no el tens no estàs complet (especialment, completa), ja que no tens ningú que et complementi (el vell mite de la mitja taronja, que des de la psicologia i la sexologia s’intenta substituir per alternatives com el de les taronges senceres. Ja no parlem de si ets homosexual o no et sents identificat amb el sistema bigènere… Aquestes idees són les que provoquen la major part de les violències dins les parelles: les que fan que “valgui la pena” aguantar el dolor per aquest amor. Les persones feministes no ens cansarem mai de dir que ningú ens complementa i que som -insistim!- taronges senceres.

I és que, de fet, és normal que als masclistes els molesti la paraula feminista. Què més amenaçador hi pot haver per a ells que una comprensió integral de les reivindicacions feministes i la seva democratització, que posarien fre a la credibilitat que generalment solen tenir pràctiques discursives com les que exerceix en Blai? De fet, al final del text, ell mateix pretén fer una vindicació de la igualtat demanant la fi de la guerra de sexes; però, com demostren els exemples masclistes extrets del seu text, és incapaç de sortir ell mateix del paradigma de la guerra de sexes, i a la simplicitat del binomi heteronormatiu. Per tot això, sí, Blai: el feminisme és la resposta al masclisme.

 


 

Llistat de persones signants:

Irene Aguilar Sánchez, Madrid
Sara Arnau. Barcelona
Andreu Ballús Santacana, Granollers
Iris Bartolomé Torrell, psicobiòloga, Barcelona
Lídia Brun Carrasco, Brussel•les, Bèlgica
Naila Caballero Jiménez, Sabadell
Laura Cañadas Pla, activista LGBTI, Barcelona
Sílvia Carrasco. Sabadell, Barcelona
Júlia de Cruz, psicòloga, Barcelona
David Curto, Sant Antoni de Vilamajor
Carme Godino, Almàssera (València)
Isabel González González La Floresta – Barcelona
Èlia González López, Sabadell, (Barcelona)
Verònica Granados, La Garriga. Barcelona
Tresa Habimana, Barcelona
Ignasi Hernandez, Estudiant

Patricia Horrillo Guerra, periodista, Madrid
Lidia Infante. Barcelona
Patricia Jiménez Herencia. Terrassa
Joana López. Psicóloga. Madrid
Raquel López. Marea Granate Viena. Viena, Àustria
Angels Martinez Toledo, feminista, L’Hospitalet, Barcelona
Júlia Mas Maresma, feminista, Sant Adrià de Besòs
Bertha Massiel Sánchez, Nicaragua
Elena Miralles Moreno, Secretària Direcció, Barcelona
Cris Molins-Pueyo, Sabadell, Barcelona
Júlia Morros i Riera, Dosrius, Barcelona
Laia Narciso Pedro, Pineda de mar, Barcelona
Sònia Narciso Pedro, Pineda de Mar
Yolanda del Olmo, Madrid
Violeta Pazo Gil, Santa Perpetua de Mogoda (Barcelona)
Carmen Perales. Bruselas, Bélgica
Doris Pérez, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona
Charo Reyes Izquierdo, antropòloga, Barcelona
Alba Ribes, Barcelona
Meritxell Riera Prims. Granollers, Barcelona
Maria Saladich Cubero, metgessa, Vic
Lidia Sayago Martínez, Sabadell, Barcelona
Alberto Segura Gómez, Granollers (Barcelona)
Ànnia Salip Ventura, Barcelona
David Salip Ventura, Barcelona
Dália Sendra. Lisboa, Portugal
Elisabet Tasa Vinyals, psicòloga, Barcelona
Judit Terés Rodríguez, Santa Perpètua de Mogoda
Victoria Vega Soriano, Madrid
Andrés Verdú Ramo, Barcelona
Berta Vílchez Garcia, vetlladora escolar i estudiant de Pedagogia, Sabadell
Rita Villà Taberner, Mataró, Barcelona
Sònia Vivolas Vivolas, Llagostera (Girona)

Si vols afegir-te a les paraules de l’article i signar-lo envian’s un correu a info@projecteella.org amb el teu nom, cognoms, i ciutat o professió.

Publicat el 24 març 2015 a General, Obrim el blog

Compartiu-ho!

Response (1)

  1. Blai
    24 març 2015 at 20:39 · Respon

    Companys/es:

    Escric aquestes línies com una primera resposta ràpida a aquesta declaració. Sóc en Blai Dalmau, l’autor del comunicat al qual la declaració interpel·la.

    En primer lloc, en veure que un grup de persones s’han organitzat i esforçat per a respondre al meu comunicat “És el feminisme la solució al sexisme?” sento molta satisfacció intel·lectual i política, ja que la meva voluntat amb aquell text era justament suscitar la reflexió i el debat sobre aquesta(s) qüestió(ns) cardinal(s), i veig que els autors d’aquest text han adoptat la proposta. Trobo que és molt important que reflexionem detingudament sobre aquests temes, tal com deia en el comunicat, amb tota l’obertura de ment i de cor de la que siguem capaços. Agraeixo, així doncs, aquest esforç per aclarir conceptes, discutir les idees i d’aquesta manera evolucionar, criticar, perfilar i millorar els nostres discursos i pràctiques. Així podrem discernir quins són els punts en comú i les desavinences que tenim en cada qüestió concreta en cada moment, així com els dubtes i qüestions irresoltes que hi pugui haver.

    En segon lloc, vull convidar a totes les persones que llegeixin aquesta declaració col·lectiva a que, si els plau, malgrat la caricatura enlletgidora que se’n fa, no s’oblidin de llegir també l’altre discurs, l’altre interlocutor, és a dir, el comunicat original. De fet, suggereixo llegir primer reflexivament el comunicat original, per així seguir l’ordre cronològic. Per descomptat, convé que els lectors/es es formin una opinió pròpia de fins a quin punt els judicis que proclama el text “Comprovat” respecte dels meus arguments, actituds i perspectives són realment encertats, sensats i justos, o si per contra, més aviat constitueixen una desvirtuació i tergiversació, tenyida per diversos prejudicis, omissions i fal·làcies.

    Em considero una persona força oberta al canvi i amb constants ganes d’aprendre i de millorar; sempre que puc, poso en qüestió allò en el que crec, per a perfilar-ho, evolucionar-ho i finalment refermar-ho, o bé, si és el cas, descartar-ho completament o modificar-ho substancialment. Aquesta és l’actitud amb que vull captenir-me, i la que miro transmetre en els meus escrits així com en els diversos grups d’estudi i d’acció i les diverses activitats reflexives que he promogut en la darrera dècada i que segueixo promovent. Fa uns dies alguns companys/es em van informar del fet que s’estava redactant aquesta declaració, de manera que l’esperava amb curiositat i ganes de llegir-la. La meva actitud es basa en llegir aquest text buscant, amb tota la bona voluntat i la objectivitat que pugui, les idees del meu comunicat que puguin estar errades o que siguin insuficients, etc. per tal de millorar-les. De moment, he fet només una lectura ràpida al text “comprovat”; si fruït de la lectura detinguda i la reflexió assossegada que en faré trobo idees errades o millorables en el meu comunicat, naturalment, ho reconeixeré públicament amb molt de gust i agrairé als autors d’aquesta declaració la seva correcció.

    Però, d’altra banda, tanmateix, d’entrada crec trobar forces errades i insuficiències en aquesta declaració: fal·làcies de diversos tipus, connivències amb dinàmiques negatives del sistema establert, veritats a mitges i omissions, arguments fluixos i superficials, malentesos, biaixos i parcialitats, plantejaments poc revolucionaris, acusacions desaforades, tergiversacions del que he dit, i una actitud de vegades francament alliçonadora i inadequadament altiva. L’anàlisi detallat del text em permetrà veure i mostrar fins a quin punt són qualitativa i quantitativament importants aquests desencerts, cosa que de moment no puc sospesar perquè només n’he fet una lectura ràpida i poc reflexionada.

    En la mesura que les meves forces i temps m’ho permetin, hi haurà resposta(s) per part meva, per part nostra. Aquesta és una oportunitat per a reflexionar col·lectivament, per a aprendre i millorar, i em sento encoratjat a aprofitar-la. L’abolició del sexisme és una tasca històrica importantíssima en el segle XXI, talment com l’abolició del capitalisme, de l’egoisme o de l’estat. Per a dur-la a terme efectivament, cal que ens situem en les millors condicions ideològiques, cosa que requereix que siguem capaços de qüestionar i tornar a qüestionar qualsevol idea o projecte, que no ens aferrem a la tradició ni ens conformem amb allò que resulta la corrent hegemònica en un determinat moment… Només així podrem avançar amb el pas ferm i veloç que requereix el segle XXI per tal d’evitar, o si més no atenuar notablement, la confluència catastròfica de les diverses crisis.

    Per elaborar la resposta a aquesta declaració, estaré(m) encantat(s) i agraït(s) de comptar amb les contribucions, suggeriments i suport de totes les persones que ho desitgin i, particularment, d’aquelles que senten afinitat per les principals idees exposades en el text “És el feminisme la solució al sexisme?”.

    Salutacions cordials,

    Blai Dalmau
    24 de març del 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *