loading please wait..

Dieta, ni amb tu ni sense tu!

dieta

La ignorància és atrevida i aquí estic jo fent-ne bandera. No sóc experta en psicologia però si que sóc bastant experta en mi mateixa i avui tinc ganes de despullar-me una mica, vestint de negre aquest tros de word en blanc.

Fa dies, mesos, anys que pateixo una dissonància cognitiva[1] tremenda sense saber-ho. Visc amb una tensió permanent entre dos pensaments, entre dos comportaments, entre dues Júlies que viuen en conflicte. I estic cansada. Molt cansada. Exhausta.

La Júlia que vol aprimar-se i estar “més bona” i la Júlia que s’accepta i s’estima, acceptant i estimant, per descomptat, el seu cos i diu “a la merda aquests imperatius estètics, a la merda aquest corse, a la merda que em diguin què he de menjar, quant he de medir i pesar”.  Sí, ja sé que no m’emportaré una medalla a l’originalitat per parlar d’un tema tan masegat i més ara que s’acosta l’estiu i les operacions bikinis al servei de la cosificació del cos, sobretot, de les dones.

Aquestes dues Júlies com qualsevol categoria, són els extrems perfectes i el dia a dia fa que (casi) mai em situï en algun d’aquests punts, sinó que vagi balancejant-me i fent equilibris entre elles dues.

Potser ara em retirareu el carnet de feminista però si no ho passo pel filtre de la raó el que em surt a “bote pronto” és que sí, que m’agradaria estar una mica més pivonaken. La sinceritat ja ho té això, que descobreixes que més de 10 anys de feminisme a la vena no n’anul·len casi 26 de socialització en un món extensiva  i intensivament masclista i patriarcal.

Per sort el mateix feminisme que m’ha portat de ple en aquesta dissonància cognitiva m’ha permès entendre perquè em passa això i que no sigui (massa) dura amb mi mateixa.  Per sort he descobert una manera personal, particular i peculiar de mesurar la meva felicitat i benestar. Sé que estic orgàsmicament bé quan no me’n adono que tinc un cos, quan no penso en el meu cos com a quelcom separat, independent de mi. Quan el meu cos i jo som la mateixa cosa. Quan surto de casa sense emprovar-me tres samarretes diferents al mirall perquè tinc més pressa en arribar al cine, a fer un cafè o a una cita que no trobar el teixit que dissimuli millor allò que sembla que és pecat i que dona llicencia perquè es burlin i et critiquin.

Tot i que puc dir sense gaires vacil·lacions que estic en un dels moments més feliços de la meva vida (malgrat tota la incertesa i precarietat material –i per conseqüent una mica micona emocional- personal i col·lectiva), més de 30 cops el dia m’autopregunto, i més de 6 cops a base d’indirectes i subtileses em pregunten, perquè no començo dieta. Perquè no m’aprimo. Perquè no em cuido una mica.

Cuidar-me, aquesta em fa molta gràcia! Relacionant-ho amb la salut (en aquest punt no hi entraré perquè crec que la companya Elisabet Tasa Vinyals ho va explicar molt bé en aquest article que vam compartir fa poc). Tinc ganes de contestar que ja em cuido molt, que no hi ha dia que no busqui un moment per parlar (i si pot ser amb persona) amb alguna de les persones que més estimo en aquesta vida, que em toco més que fa uns anys i, sobretot, que ho gaudeixo més, que el got de vi que fa sang pocs dies el perdono.

Perquè no fas dieta Júlia? Perquè no t’aprimes? La resposta potser és més simple del que us espereu. Perquè ara no em ve de gust. Perquè crec que avui per avui no em compensa deixar de menjar un gelat per poder-me posar una samarreta una talla menys. Perquè ara per ara no hi ha cap risc per la meva salut. Perquè sóc feliç.

Perquè ara la faria per deixar de sentir les vostres veus impertinents i pesades i pseudoprecoupades i crec que no és la raó.

Perquè la majoria de persones es pensen que els homes, sobretot els homes tot i que també algunes dones, no poden desitjar un cos així però l’experiència m’ha demostrat que si que el desitgen, i molt. Perquè l’experiència també m’ha demostrat que he enamorat i m’he enamorat pesant 15 kilos menys i pesant si fa o no fa el que peso ara.

L’experiència, però, també m’ha dit que ara m’entren menys de festa, que ara en una entrevista de feina, segons qui me la fes i per què fos ho tindria més complicat que amb la Júlia de 15 kilos menys, que les botigues de roba et miren estranyada si demanes una talla més del que ja consideren “extra enorme monstruós”.

No descarto cuidar-me (guinyo guinyo) d’aquí un temps, crec que és més fàcil que (sobre)viure en una societat masclista i superficial.  Perquè crec que la qüestió no és si aprimar-se o fer dieta o algun dels eufemismes que vulguem fer servir per no dir “modelar el nostre cos al servei de l’acceptació social –i personal” si no ser felices i deixar de batallar amb nosaltres mateixes i guarda les forces per (com)batre el monstre que hi ha fora i ens esclafa.

Perquè crec que el millor que ens pots passar és que tanta lluita individual i col·lectiva serveixi perquè arribi el dia en que ningú s’hagi de preocupar per si val la pena o no modelar per qüestions estètiques el nostre cos.

 

 



[1] Aquí és on tota envelentonada faig servir un concepte tècnic que potser no acabo d’encertar del tot

Publicat el 15 juny 2014 a General, Reflexions

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *