loading please wait..

Els meus límits – Dani Vidal

28375__130_a_1

Quin ha de ser el paper dels privilegiats en el procés de transformació de les desigualtats pròpies del nostre model social? Quin és el rol de l’home en la superació d’un sistema patriarcal? I més concretament, jo, com a home, quins són els límits que condicionen la meva participació en la lluita feminista?

En la meva lenta indagació sobre el que em suposa ocupar aquesta posició privilegiada continuo avançant a palpentes. A batzegades em qüestiono que implica  haver nascut i crescut home en un sistema patriarcal que em convida a normalitzar tot un seguit de comoditats, a la vegada que m’empeny a desatendre completament el fet que per altres persones del meu entorn, aquestes esdevenen dificultats, pors i/o obstacles.

En aquest procés d’aproximació, des del pas inicial, un toc d’atenció: cautela. La primera sensació que m’abraça quan intento enllaçar-me amb els anàlisis, les vivències i les declaracions del feminisme és la prudència, la mesura i la delicadesa pròpies d’entrar en un indret important, que no es pot prendre a la lleugera. Un avís simptomàtic de la rellevància del gènere en la conformació de la meva –possiblement la nostra- identitat, així com una senyal que m’adreça a tenir cura de totes aquelles concepcions i pensaments sobre mi mateix i el meu entorn que fins ara he donat per descomptades i que caldrà revisar per no caure en una defensa irracional i quasi instintiva de la meva posició, masculina.

Com es pot rebre i digerir una veu que senyala com a part de la meva identitat els atributs de privilegiat i opressor? Com rebre de manera comprensiva unes veus que acusen part de la meva identitat de repressor, d’assetjador o d’actor irrespectuós i superb vers les dones? Com fer-ho quan la meva autoimatge em defineix justament com a persona que aprecia i reconeix a la dona com igual?

Òbviament, que un mateix no ho pugui reconèixer no implica en cap cas que no sigui així, doncs la història recent està plena de conductes horribles fruit de la inconsciència i la incapacitat d’adonar-se de la perniciositat de determinades actituds. Encara que aquest desajust manifest i nítid entre com em veig i com em veuen en relació al gènere resulta un obstacle prominent a l’hora de rebre, valorar i reflexionar sobre les mirades crítiques.

La qüestió em demana un esforç que delata la centralitat, en un sistema de valors patriarcal, dels privilegis inscrits en la masculinitat: un esforç de rendició. Claudicar per tal de desactivar les defenses primàries, per alleugerir el pes d’aquelles veus crítiques internes que tenen l’hàbit de posicionar-se fermes i defensives davant d’aquelles mirades que qüestionen alguns trets de la meva identitat més enquistada. A la vegada que em fan sentir coresponsable del dolor i el malestar d’altres persones i com a agent reproductor de les desigualtats. Llevar les barreres sense oposició i deixar que les idees i les nocions que ens transmeten les perspectives feministes em travessin sense filtres ni condicions. Abaixar els braços com única via per acollir les veus del feminisme amb atenció i vàlua, sense menystenir-les o rebaixar-les abans d’haver-les  ni tan sols considerat.

Des d’aquest desajust sorgeix un límit fonamental que em trava i expressa de manera contundent la meva condició privilegiada: l’intensa dificultat per reconèixer plenament la situació d’opressió i per atendre sense condicions les veus incòmodes que es rebel·len en el si de la diversitat femenina. Un límit que m’apropa a reptes imprescindibles: com integrar la mirada feminista en l’autopercepció masculina, com fer permeables les barreres privilegiades evitant que els posicionaments defensius es disparin i evitin qualsevol diàleg empàtic i d’igual a igual. Com arribar, en definitiva, a l’encaix que em permeti adonar-me del privilegi, reconèixer qui en queda exclòs/a i articular una conducta coresponsable que defugi la trampa autocomplaent de la culpa o l’apatia.

 

__________________________________________________________________________________________________________________________
Aquest article l’ha escrit el Dani Vidal, Politòleg de formació i d’oficis diversos, atrapat entre l’hort, la facilitació de grups i el seu blog.
Si voleu conèixer més en profunditat qui és, que fa i algunes de les coses que pensa podeu xafardejar el seu blog loptimista.cat  i seguir-lo a twitter @L_Optimista
Si ho voleu us podeu posar en contacte amb ell a través del seu correu electrònic dani.loptimista@gmail.com
La imatge que ha triat el Dani per il·lustrar aquest article és de l’il·lustrador: Abraham Pérez Pérez

Publicat el 19 desembre 2015 a General, Obrim el blog

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *