loading please wait..

EMPODERAMENT FEMENÍ EN L’ART – Guiomar Sánchez Pallarés

instalaciones30

Empoderament femení en l’art

Camille Claudel, amant d’August Rodin,  Anni Albers, esposa de Josef Albers; Berthe Morisot i Claude Manet, Ana Mendieta i Carl André, Jackson Pollock i Lee Krasner, Diego Rivera i Frida Kahlo…

Segurament ens sonin alguns d’aquests noms, i d’altres, en canvi, gens. Moltes vegades –i nosaltres també ho fem-  al parlar d’una dona artista afegim aquell “esposa de, amant de, companya de”, perquè… per elles soles no tenen vàlua? Més aviat és per la falta de reconeixement dins del món artístic, però sobretot perquè sí, és cert que eren les seves esposes i no passa res si Ana Mendieta era l’esposa de Carl André, però quan parlem del minimalista mai se’ns hagués acudit iniciar-lo en un discurs com “company d’Ana Mendieta, la performer”. De parelles d’artistes n’hi ha hagut sempre; el problema ve quan cerquem una història global de l’art en la que gairebé sempre es deixen un grapat de dones. Esposes que van truncar la seva carrera per posicionar-se en favor de la del marit, com Lee Karsner i Jackson Pollock; amants que eren manllevades del seu estil –com Camille Claudel i Rodin, etc.

 

Al que em vincrocio salazar a referir és al complicat empoderament femení en el camp artístic. Podem trobar molts referents que parlen d’aquest tema, però volia      mostrar-vos especialment l’exemple de l’escriptora Virginia Woolf, ja cap a principis de segle XX, quan a Una habitació pròpia en parla, i ho fa gairebé a mode de conte. Ella ens fa reflexionar sobre què hagués passat si Shakespeare hagués estat una noia: una jove amb talent en una família relativament acomodada, que escapa al teatre començant una carrera com a actriu però acabant escrivint ella mateixa les obres. Woolf ho té clar: s’hagués prostituït i hagués acabat, segons la pròpia escriptora s’imagina, embarassada d’algun dels actors i portada al suïcidi. La mateixa capacitat creativa, el mateix talent i les mateixes ganes de menjar-se el món, el mateix esperit d’aventura i ànsia de coneixement. Però una diferència: el gènere.

Òbviament estem parlant del segle XVI en el cas de Shakespeare i de principis del XX quan ella ho escriu, però tot i que actualment la societat sembla estar submergida en una aura d’igualtat, no cal mirar amb lupa per veure que segueixen existint comportaments de caire sexista i desigual.

El món de l’art, com molts d’altres, és masculí. No només fixant-nos en els artistes; a quantes dones galeristes, directores de museus, comissàries, etc. coneixeu? Cert que cada vegada en són més, però continua sent sospitosament clar veure com les classes de Belles Arts, d’Història de l’Art o de Museologia s’omplen de noies per, després, ser la minoria masculina la protagonista. Aquesta és per una banda la dada principal que pot fer-nos veure que encara hi ha molt camí per recórrer.

 

 

 

De l’altra, les dones han hagut d’anar forjant la seva presència en l’àmbit artístic, dins i fora del museu.Els moviments artístics feministes dRupi-Kaur-Period-escenas-cotidianas_els anys seixanta deixen ben palesa aquesta pretensió de prendre per la força el seu lloc en l’art –com postulaven les Guerrilla Girls– per tal d’eliminar els rols i transgredir els esquemes per viure un món més just. Les artistes d’aquestes generacions crearen un llenguatge basat en la expectació, la transgressió i la violència –estètica, social, física, etc- la inclusió de la perspectiva de gènere, trastocar la visió social i política i el paper que la dona hi tenia. Podem veure com, actualment, encara una gran part de les dones del panorama artístic utilitzen una temàtica semblant en les seves obres; com Pilar Albarracín i els seus mandales fets amb tangues, peça de roba atribuïda a la feminitat i l’erotisme, a la que ella li dóna el misticisme de les religions que veneren la Mare Terra, o la seva relectura del folklore masclista andalús. Una altra obra significativa la trobem en la il·lustradora Rocío Salazar, amb dibuixos sobre què passaria si ens deixéssim de depilar. O l’exemple més recent: el de l’artista paquistaní Rupi Kaur que, en una sèrie de fotografies titulades Period, fotografiava el seu cos lleugerament tacat per sang menstrual, en un clar intent de, per una banda, normalitzar la regla i, per l’altra, fer palesa la idea de que el cos real de la dona incomoda; i així va ser ja que Instagram va censurar la seva imatge, enlloc de moltes d’altres que hi apareixen cada dia, que són clarament molt més eròtiques i pornogràfiques.

 

Totes aquestes obres posen de manifest que, precisament, aquest tipus de rols i de desigualtats continuen ben vives al nostre voltant, que cal prendre’n consciència com a pas indispensable per poder-les revertir.

 

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

 

foto carnet guio

Guiomar Sanchez Pallarés és llicenciada en Història de l’Art i Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia, m’interessa especialment la recerca                artística contemporània i el comissariat, i intento treballar, en la mesura del que es pot actualment, de cara a aquests espais. M’apassionen la lectura i els            viatges; escric per a diversos blogs i webs culturals, i co-coordino i escric al blog Cultius Culturals des del 2013.

La podeu trobar al twitter @guiomar_sp i posar-vos en contacte amb ella a través del seu correu g.sanchezpallares@gmail.com                                                    També us animem a que xafardejeu uns minuts la pàgina web de www.cultiusculturals.cat

 

 

A l’article hi podeu trobar una il·lustració de Rocío Salazar, la fotografia censurada de la sèrie Period de Rupi Kaur.

La fotografia de la portada és de  Pilar Albarracín, Mandala rojo, 2012.

Publicat el 28 abril 2015 a General, Obrim el blog

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *