loading please wait..

Ens colpegen a nosaltres i es disculpen amb ells, prou!

petita

Ja fa temps que em roda pel cap escriure sobre això, i pensareu: i per què no ho havies escrit abans? Doncs mireu, perquè pensava que era una cosa d’aquelles com em va passar amb l’entrada sobre la tria del vi  que també em va generar molts dubtes sobre si m’obsessiono, si en realitat no és masclisme, sinó que sóc jo que m’he tornat una obsessa del feminisme i de veure les desigualtats fins i tot allà on no hi són, i patapim, patam…

Però no, amics i amigues, no sóc cap exagerada, i per això després de donar-hi moltes voltes, i després també d’observar-ho (això del que us vull parlar d’aquí a unes ratlles) de forma repetida en els últims mesos, m’he decidit a parlar-vos-en.

Vull dir que n’estic farta! que em cansa i que m’emprenya i que no sóc cap histèrica per dir-ho, per voler-ho verbalitzar ni per voler-ho plasmar en un paper i que algunes personetes ho pogueu llegir! I direu: però què et passa que estàs tan enfadada?

Doncs el que em passa és que ja n’estic tipa de que els homes es pensin que sóc propietat del meu home – quina contradicció que jo parli del “meu” home si em queixo de que es pensen que sóc propietat de l’altre, oi? Ho sé, la vida són contradiccions, però aquí jo parlo del “meu” home sense cap intenció de fons, i us asseguro que no considero que el “meu” home sigui de la meva propietat-.

Aclarit això, anem doncs al tema que ens ocupava. El que vull dir és, el que us vull dir, i el que li vull dir al món sencer, (sobretot als homes que no conec) és que estic cansada que els homes que em creuo a la meva vida normal, de persona normal, de persona normal que va a la feina, de persona normal que fa servir el transport públic, de persona normal que va a prendre una copa de vi a un bar, de persona normal que va al cinema, de persona normal que va a la compra, i de persona normal que fa coses normals i que, moltes vegades les fa en parella – aquí la parella és qui us deia que és el “meu” home, dieu-li company, novio, promès, el que volgueu. La persona a qui estimo amb qui comparteixo un projecte vital -afortunadament no es tracta dels homes dels qui m’envolto- pensin que jo, Judit Terés Rodríguez amb DNI Ta-ta-ta-ta-ta-tá! sóc propietat del “meu” (hi torno eh!) home, del meu xicot. I dic més, estic cansada de veure com els homes es pensen que les dones a qui veuen acompanyades d’una persona del sexe masculí, els pertanyen a ells. I per què ho penso?

Ho penso perquè n’he vist proves en diverses ocasions, la primera vegada que vaig reflexionar sobre això va ser un dia que jo i la meva parella sortíem d’un bar qualsevol, un dia qualsevol, de veure un partit qualsevol de futbol -i aquest qualsevol és més qualsevol que els altres qualsevols que us he dit fins ara, perquè si que us podria dir el bar i el dia, però no el partit perquè nosaltres som més de veure els partits per ajuntar-nos amb la colla i fer uns riures conjunts que no pas per veure el partit qualsevol en sí-

Doncs això, que sortíem del bar just en acabat del partit, i un barullo de gent sortia al mateix temps que nosaltres i tothom s’apilonava a la porta, amb pressa per sortir, com si ens perseguís el dimoni, o com si la última persona en sortir hagués de pagar les rondes de tothom -encara no he entès mai aquest fenòmen quan s’acaba un partit de futbol, però com jo no sóc experta ni en futbol ni en el que s’hi relaciona, m’abstindré de treure cap conclusió ni d’aventurar-me a fer cap hipòtesi-. El que us deia, que estavem en procés de sortir quan de cop com a càmara lenta vaig veure com un tío com un armari empotrat s’avalançaca sobre mi i em queia al damunt després de rebre una empenta súper coleguera del seu amiguet de la barra del bar ,i sorpenentment, al bar encara hi havia molta gent intentant sortir, tots dos quèiem a terra quedant jo enterrada per aquell armariot i donant un cop al cap contra terra, (tot molt aparatós). En pocs segons el noi em va sortir de sobre, i el meu xicot em va ajudar a llevar-me mentre jo em queixava del cop al cap i feia ganyotes en plan (au, mama, pupa, jolinrd… o alguna cosa semblant) i llavors, no sé com va passar, perquè va ser en qüestió de segons i jo, creieu-me que jo, no vaig saber reaccionar (i quina ràbia que em fa!) el tío armari que m’havia caigut a sobre va i es gira, i tocant-li l’espatlla al meu xicot li demana disculpes amb una frase que si no recordo malament s’assemblava una mica a això: Ostia tío, perdona eh! Ha sío sin queré! Está bien ella, no? I ni em va mirar a la cara!

Crec que em vaig quedar blanca, Hola??? Vale que sóc baixeta, i petitona, però… Hola??? M’has caigut a sobre a miiii!!! No al meu xicotttt!!!

Doncs no vaig ser capaç de dir-li res, em vaig quedar muda, i per a més inri el meu acompanyant tampoc va reaccionar! Quina ràbia en sortir del bar i comentar la jugada, i què fort no us sembla?

Per què creieu que li va demanar disculpes a ell? La meva primera hipòtesi va ser: el tío li ha demanat disculpes a ell per evitar-se un marrón, no sigui que el meu acompanyant es posés xulillo i el volgués pegar! (només d’escriure-la ja m’entren le ganes de riure perquè el meu company és la cosa més pacífica que existeix al món, i també en fa cara, així que aquesta opció la descartem) va ser amb els mesos i després d’observar com situacions similars es reproduïen a altres espais com a la cua del supermercat, del cinema o del bus, quan hi vaig veure la relació: li demanen disculpes a ell perquè entenen que ella (jo en aquell cas i moltes altres dones com he anat veient) li pertany a ell.

Doncs us vull dir una cosa, ja n’hi ha prou de que ens colpegin/empentin/o el que sigui a nosaltres i es disculpin amb ells! Ni jo, ni cap dona som propietat de ningú, i si algú ens ha de demanar disculpes per haver-nos colpejat de forma accidental o per alguna altra cosa que parli amb nosaltres directament!

A les dones que em llegiu us ho demano, si us passa com em va passar a mi, reaccioneu! Reivindiqueu-vos, i feu-vos valdre, que cap home es pensi que sou de ningú!

Als homes que em llegiu us demano que, si us passa el que li va passar al meu company, sigui perquè aneu amb la vostra parella, sigui perquè aneu amb alguna amiga, cosina, tieta, o el que sigui.. reaccioneu també!

El que a mi m’ha quedat clar en aquest sentit i sobretot en base a aquella experiència del bar és que dels errors se n’apren, i estic segura de que si ens tornés a passar tant el meu xicot com jo reaccionaríem d’una altra manera.

Publicat el 19 desembre 2014 a General, Reflexions

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *