loading please wait..

La tria del vi, (NO) és cosa d’homes

vi2

Arribem al restaurant, ens acomodem, la cambrera ens fa un parell de comentaris que intenten semblar bromes sobre el resultat del partit del mundial? (ara no sé si era el mundial o una altra cosa). La cambrera marxa.

La cambrera torna amb la carta, de fet a les mans porta les cartes, tres en total. Dues d’iguales amb el menú i els plats que ofereix el restaurant i una tercera amb els vins, tots ells macos, els negres, els blancs, i els rosats.

A qui entrega la cambrera dues cartes? A mi que sóc una dona (per si algú no ho tenia clar), o a ell, el meu acompanyant masculí?

Doncs sí, era fàcil, la carta per a ell, que és l’home, i qui segurament hi entén de vins, o ho fa veure. Però fins ara nosaltres no ens hem adonat ni tan sols de que la carta de vins va apart. (Com ja sabeu a molts restaurants els vins apareixen al final de la carta on hi ha el menú i els plat,s per tant té una certa lògica que ni hi haguem parat atenció… això i que tenim gana i el primer que mirem és que hi ha de jalar, la veritat!). La cambrera marxa.

De seguida ens posem d’acord en què voldrem sopar. Avui va de peix la cosa i per tant és evident que toca un vinet blanc o un rosat, i amb aquest debat estem quan la cambrera torna.

Ens pregunta si ja sabem què voldrem menjar, i li diem per quina opció ens hem decantat, i tot seguit pregunta què beurem. Jo no em sento gaire (vale, no em sento gens) interpel·lada però tot i així responc que encara no ho sabem i que ho hem de triar (la meva veueta interna ja em comença a advertir: Judit no t’obsessionis en veure masclisme on no n’hi ha… haurà estat una percepció). La cambrera marxa.

El meu acompanyant (masculí) no domina gaire de vins, o més ben dit, té el mateix domini dels vins que una servidora, és a dir, que sé quins vins m’agraden i quins no, però ni de bon tros els conec tots ni em sento capaç de fer una tria súper bona de la relació qualitat preu, bla, bla.. I és aquí quan ens adonem que la carta (oh! Sorpresa!) li han deixat a ell. Ell nota que això em molesta una mica – sóc una d’aquelles feministes toca ous, sabeu? Digueu-me tiquis miquis, però des que porto les ulleres liles per veure el món que no se me’n escapa ni una tú! – doncs com us deia, ell nota que això em molesta una mica, i em cedeix la carta per a que jo faci els honors de triar el vi. Després d’un debat poc profund i amb el pragmatisme que em caracteritza (pillem el que ja sabem que ens agrada i que a sobre és el més barat!) em decideixo per un vinet blanc de “cuya marca no quiero acordarme” per no fer propagandes innecessàries.

La cambrera torna i jo m’encarrego de comunicar-li quin vi hem triat. La cambrera marxa.

La cambrera torna amb l’ampolla que he (hem) seleccionat i pregunta qui tastarà el vi. Us podeu creure que quan fa aquesta pregunta no em sento GENS interpel·lada (de nou!) ? Aquí la meva veueta interna ja comença a reforçar la idea del masclisme…

Ràpidament contesto que jo, jo tastaré el vi perquè jo l’he triat! I potser correm el risc de que el vi estigui picat i jo no ho percebi perquè no en tinc ni papa, però EL VI L’HE TRIAT JO I JO SERÉ QUI EL TASTI!

I amb aquesta petita revolució que segur que a algunxs us fa riure, i que a d’altres us sembla una estupidesa, me’n vaig a dormir convençuda de que el feminisme també es nodreix d’aquestes petites revolucions, i que no cal fer-ne guerres, però que no ens hem de resignar a no tenir la opció de triar el vi, i a no tenir la opció de tastar-lo, tot i corrent el risc de que estigui picat!

Las nostres veuetes internes ens alerten d’aquestes coses i ens les hem d’escoltar!

Publicat el 7 juliol 2014 a General, Reflexions

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *