loading please wait..

Les assassines de Sherezade – Gabino Martínez Muñoz

Foto.Assessines.Sherezade

Des d’Europa estem molt acostumades i acostumats a situar el moviment feminista des de la nostra pròpia òptica i fins i tot en situar la seva existència universal en el moment en el que les esquerres occidentals adopten la paraula feminista.

En aquestes línies hem intentat agafar les essències que unifiquen el pensament feminista que ens arriba, principalment, des de societats islàmiques, i sobretot des de veus de dones. El títol de l’article fa referència a un dels últims llibres de la poetessa libanesa Joumad Haddad, la qual sosté que s’ha de matar la princesa Sherezade, ja que representa la submissió de la dona, tot i que diu el conte que va salvar mil i una dones a base d’explicar històries al rei mantenint-lo intrigat per a que no la matés, no deixava de dependre de la voluntat d’un home. Per això, el referent que posa en valor és un altra dona oriental, Lilith, la qual fou creada del mateix fang que el seu company i que va abandonar el paradís. Així pretén fugir de la imatge que occident té de la dona àrab, aquella que rep les mirades de condescendència.

Per començar cal aclarir que quan parlem de dones musulmanes estem parlant de religió; que quan parlem de dones àrabs parlem de les societat de països de llengua àrab, per tant, estrictament de cultura; i que quan parlem d’islàmic fem referència a tot allò que prové de la religió de Mahoma.

Amb tot això, cal destacar, que no podem entendre la religió islàmica com un element monolític, no hi ha un sol islam, ni una sola doctrina (més enllà de la de creure en un sol Déu o la missió profètica de Mahoma), per això, Dolors Bramon, insisteix molt en els seus escrits on utilitza sempre a persones que es defineixen com a musulmanes i que volen mantenir la seva ideologia progressista sense renunciar a l’islam. És a dir, no és en cap cas contradictori ser musulmana i feminista.

És cert, hi ha moltes dones que pateixen en societats islàmiques. Però no per culpa de la religió: sinó del Patriarcat. La utilització de la religió ha servit d’excusa per imposar determinats comportaments, determinades pràctiques, que res tenen a veure en el que es descriu en l’Alcorà. Ni la mutilació genital femenina, ni els crims d’honor, ni l’exclusió de les dones de la mesquita, pràctiques que es produeixen en alguns països islàmics, no tenen el seu origen, estrictament, en la religió. De fet fins i tot el punt més polèmic: el vel, és una interpretació sui generis, ja que com defensen moltes de les estudioses dels textos sagrats l’únic que apareix clarament i que afecta tant a homes com a dones és el fet de tapar el sexe, és a dir, els genitals. Tanmateix han existit en els últims anys dones que s’han reivindicat com a imams, des dels Estats Units d’Amèrica fins a l’Iran.

Els països de majoria musulmana no són diferents als països de majoria cristiana en el que es refereix a la qüestió de gènere. Així, com sosté Fabiola Samhan, no és l’Alcorà qui nega la dignitat de la dona, sinó la instrumentalització política de la religió. Per tant hem de saber diferenciar molt bé, ja que no estaríem parlant d’un problema religiós, sinó socioeconòmic, essent la dona la principal víctima del mateix.

Existeixen dones de països de majoria musulmana que haurien de ser referents en el feminisme mundial, però que l’eurocentrisme que en el segle passat ja es va convertir en una mena d’occidentalcentrisme, les ha relegat als marges de la historiografia feminista. El terme més habitual és el de feminisme islàmic, en aquest cas ens referim a aquell que defensa que pot haver un feminisme dins de la religió musulmana. El que no treu que també hi hagi feministes en els països àrabs (que poden ser cristianes, atees o musulmanes) però que són totalment laiques i que defensen un feminisme allunyat de la religió. No obstant, fins i tot aquestes, no s’obliden que la religió islàmica no és només un sistema de valors espirituals, sinó que també és una manera d’organitzar-se política i socialment, de la qual tampoc reneguen.

El feminisme occidental, a més, ha begut masses vegades de l’esquema colonial. Feministes dels països àrabs com la sociòloga Fàtima Mernisi es van queixar reiteradament de les seves companyes, les quals les relegaven al paper de seguidores dels lideratges feministes europeus o americans. Per a ella la discriminació era doble. Tot i ser una dona qualificada, amb coneixements i experiències similars a les que tenien les principals científiques feministes occidentals, ella, simplement era una seguidora, és a dir, inconscientment es reproduïen els papers de poder sota l’esquema colonialista.

Aquest últim punt lliga amb un element que no només Fàtima Mernisi ha repetit moltes vegades, Jumnana Haddad, ha basat gran part de la seva producció assagista en demostrar, essencialment, que ella no és una atracció de zoo. És a dir, no és una excepció en el món àrab o en les societat islàmiques. I per això no se les ha d’utilitzar com exemples de dones que han d’estar agraïdes per la seva pròpia evolució cap el feminisme, una imatge que moltes vegades s’ha desprès des del progressisme occidental, molt especialment després dels atemptats de l’11S on calia posar en valor les que pels científics occidentals són les excepcions.

Per acabar de lligar aquest element troncal, és inevitable agafar, gairebé de forma literal les paraules de Menisi, en les que demana a les feministes occidentals que enlloc de vanar-se de la seva superioritat respecte a altres cultures, es pregunti si és capaç de compartir les teories feministes amb totes les classes socials de la seva pròpia cultura. És a dir, no estem parlant d’un problema de religió o de cultura, sinó de coneixement, d’accés a l’educació i de models més enllà dels estrictament universitaris.

______________________________________________________________________________________

L’autor d’aquest article és el Gabino Martinez Muñoz, llicenciat en Història i Màster en Societats Històriques i Formes Polítiques a Europa a la URV, treballa voluntàriament, més que deforma reglada en el món cultural.

Li agrada descobrirgabino tot allò que no expliquen els museus d’història i li podeu seguir la pista a
@gabinotgn
La fotografia que ha escollit per il·lustrar l’article és de la plaça del Teatre Romà d’Amman (Jordània) i l’autor és l’Ignasi Sánchez.

 

 

Publicat el 3 febrer 2016 a General, Obrim el blog

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *