loading please wait..

Mama, tinc por

images

Primer nivell de la por – Reconeixement

– Tinc por d’anar sola pel món, sobretot en una ciutat que no és la meva.
– Tinc por d’agafar tren, metro o qualsevol transport públic sola
– Tinc por de passar per zones poc il•luminades sola
– Tinc por quan entro a la porteria de casa sola

Ergo, mama, de nit, tinc por de “fer coses” sola

Fins aquí, tot normal, quantes de vosaltres no us esteu sentint força identificades amb mi?
D’acord, seguim.

 

Segon nivell de la por – Els mecanismes de defensa

– Tinc por d’anar sola pel món, 3 mecanismes de “defensa” possibles que habitualment em plantejo:

  • A) no sortir de casa (no mola)
  • B) sortir SEMPRE acompanyada (tampoc mola gaire per a una dona que vol ser independent)
  • C) sortir i assumir que passaré una mala estona quan hagi de tornar sola a casa (tampoc mola gens el mal tràngol que es passa)
  • – Tinc por d’agafar tren, metro o qualsevol transport públic, 3 mecanismes de defensa possibles:

  • A) No sortir de casa (no mola)
  • B) Sortir SEMPRE acompanyada (tampoc mola gaire per a una dona que vol ser independent)
  • C) Sortir sempre amb el meu cotxe enganxat al cul (no mola per moltes raons entre les quals es troben l’ambiental i l’econòmica)
  • – Tinc por de passar per zones poc il•luminades sola, 3 mecanismes de defensa possibles:

  • A) No sortir de casa (no mola)
  • B) Sortir SEMPRE acompanyada (tampoc mola gaire per a una dona que vol ser independent)
  • C) Passar per aquestes zones amb el mòbil enganxat a la mà, apretant-lo ben fort com si d’un amulet de la sort es tractés, i amb el telèfon de la policia ja marcat tot apunt per trucar. ( no mola perquè sembla de paranoica, no mola perquè em faig mal a la mà de tant que apreto el mòbil, i tampoc mola perquè, essent realistes, si ve algú a fer-me alguna cosa, la policia no tindrà gaire temps de marge per acudir a salvar-me)
  • – Tinc por quan entro a la porteria de casa sola, 3 mecanismes de defensa possibles:

  • A) no sortir de casa (no mola)
  • B) sortir SEMPRE acompanyada (tampoc mola gaire per a una dona que vol ser independent)
  • C) portar un pot de laca (dels petits de mostra que et donen a la perruqueria) per si hi ha algú esperant-me per atacar-me (sense comentaris la ridiculesa mateixa del fet en sí)
  • Ergo, mama, les meves opcions són: no sortir, sortir SEMPRE acompanyada, o d’altres varies força ridícules i absurdes.

     

    Tercer nivell de la por – Per què i de què tinc por?

    Segons m’ha xivat la santa Viquipèdia, “La por és una emoció que serveix per a avisar d’un possible perill. Va sorgir per qüestions adaptatives i permet les persones preparar-se per reaccionar en situacions adverses amb més rapidesa. Una bona gestió de la por inclou sentir-la al cos i escoltar-la”

    Ahá! Ergo és evident que si tinc por, és perquè hi ha una amenaça que em sobrevola i jo la intueixo… o no?

    La por potser pot ser la resposta a la meva sensació d’inseguretat, o dit d’altra manera, de la manca de seguretat que percebo. Segons dades recollides per l’Observatori de dones, homes i la vida quotidiana “les dones, en tots els trams d’edat, superem els homes pel que fa a la seva sensació d’inseguretat al caminar soles pel carrer de nit” i “la seguretat no és només l’absència de delictes sinó sobretot la sensació de poder viure sense por i poder dur a terme la vida quotidiana amb llibertat. Les enquestes de victimització gairebé sempre mostren la paradoxa que les dones i la gent gran són els sectors de la població que menys pateixen delictes tipificats policialment i també són els sectors de la població que presenten un nivell de sensació d’inseguretat més alt” i doncs, per què tenim por? O més ben dit, per què tinc jo por si soc una dona jove?

    Doncs perquè crec, bé no ho crec n’estic convençuda, que m’han ensenyat a tenir por. Una cosa que sempre m’ha quedat gravada a la memòria són les trucades de telèfon que rebia la meva mare per part d’una tieta seva advertint-la “Vigila a la nena, que han trobat un altre violador a Barcelona” i perles similars… En canvi, mai vaig sentir una trucada de telèfon per alertar la seguretat del meu germà petit.

    Que sí, que ja ho sé, que tot i que no en tinc dades suposo que això respon a que en general les violacions les patim més les dones que els homes, d’acord… però per part de qui són aquestes violacions? O qui pot representar una amenaça per a que les dones siguem susceptibles de patir un delicte?

    Doncs citant de nou l’Observatori de dones, homes i la vida quotidiana obtenim la (sorprenent?) resposta “Els homes pateixen, en general, un major nombre de delictes que les dones. Però per un altre costat, quan observem els delictes segons l’àmbit en què es produeixen, comprovem com en l’àmbit personal i dins del domicili afecten més les dones. Per contra, els delictes que es produeixen al vehicle, al camp, al negoci i a la segona residència, victimitzen més els homes. Aquest fet mostra com la divisió d’espais i relacions segons el gènere es tradueix en una major victimització en l’esfera pública per part dels homes i una victimització superior de les dones a l’esfera privada-personal”

    Per tant amigues i amics, la meva por a sortir de casa, està poc fonamentada si em fixo en les estadístiques i, si faig una mica de demagògia, gairebé hauria de tenir més por d’estar a casa que al carrer, no creieu?

    Publicat el 20 maig 2014 a General, Reflexions

    Compartiu-ho!

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *