loading please wait..

MIRALL, SORPRESA I TENDRESA

mòbil 096

Totes hem sentit, i moltes hem dit, una frase que fa més o menys així “he après/tenim tan per (re)aprendre dels infants/canalla”. De fet la frase acostuma a dir nens, per allò del llenguatge sexista amb el que generalment ens expressem i comuniquem, que surt sol i que si identifiques, nombres i procures canviar ja mai més et miren igual (això també es mereix una entrada especial, se m’acumulen!).

Deixo d’anar-me’n per les branques i intento centrar-me amb el que avui volia compartir amb vosaltres: un moment que vam viure juntes amb la Judit a l’Escola de Persones Adultes de Santa Perpètua, mentre dúiem a terme unes sessions d’autoconeixement, autoestima i apoderament.

Estàvem treballant en una classe amb la que ja havíem compartit moments i espais anteriorment i l’ambient i el clima tenien un punt de confiança i complicitat que facilitava molt la nostra tasca.

Una de les activitats proposades consistia en un paper en blanc on a dalt hi havia unes lletres que deien “El meu mirall”. Durant uns minuts vam estar dibuixant-nos, tal i com ens veiem i en funció de les nostres habilitats artístiques.

I després vam començar a explicar-nos que era allò que més ens agradava de nosaltres, que havíem plasmat en “el nostre mirall”.

D’aquest trampolí que tenim a dins d’on a vegades surten disparades frases entusiastes, sinceres i pures que sembla que no haguem tingut ni temps de pensar abans, una dona va saltar “el corazón”.

–          El corazón? – vam preguntar nosaltres.- Por?

–          Creo que es lo mejor que tengo. Que soy buena.

 

El corazón.

 

No sé vosaltres però jo puc confessar que les vegades que algú m’ha preguntat que és el que més m’agrada de mi mateixa ni se m’ha passat pel cap dir el cor.

I aquesta resposta em (ens? faré servir el singular, però crec que amb el plural tampoc aniria molt equivocada) va arribar el cor, ens va despullar i va generar un clic màgic al conjuntat de l’aula.

El cor. Que oblidat que el tenim. Que poc hi pensem i que poc ens hi pensem. Vull dir, per si m’he equivocat en l’ús de preposicions i pronoms, que poc pensem amb el nostre cor (si està bé o no, si fem les coses a cor què vols o a contracor) i que poc que ens mirem i ens pensem amb el cor, des del cor.

No va ser l’única resposta que em va desarmar, que em va desfer, que em va sorprendre, que ara fa que quan sento algú que diu “he après/tenim tan per (re)aprendre dels infants/canalla” em surti d’aquest trampolí del cor que tenim a dins d’on a vegades surten disparades frases entusiastes, sinceres i pures que sembla que no haguem tingut ni temps de pensar abans, “no només dels nens”! (si, confesso que em surt tan de dins que em surt nens, tot i que ara amb mil·lèsimes de segons ja afegeixo “i nenes!”).

Tenim molt a (re)aprendre de la canalla, no ho poso en dubte. El que vull amb aquesta entrada es posar en valor la tendresa i tot el que si preguntem, tenim curiositat i ganes, podem aprendre de les persones que ens envolten, de la gent més gran.

 

Publicat el 23 juliol 2014 a General, Què fem?, Què hem fet?, Reflexions

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *