loading please wait..

Neguits d’un pare progre – Sergi de Maya

pare progre

Sóc d’esquerres, ecologista i feminista. O potser no. Vull dir que, en realitat, no sé del cert si ho sóc, o només m’hi considero. Perquè al cap i a la fi, com saber si ho ets de debò?

Ho dic perquè sempre he pensat que ser d’esquerres, al menys per a mi, és molt fàcil. Sóc fill de classe obrera, de treballadors no qualificats, els dos, del tèxtil mataroní. Així que les seves reivindicacions no em generen gaires contradiccions i cap cost, ans al contrari. Amb les victòries de l’esquerra només puc sortir guanyant. Mai he hagut de posar a prova el meu compromís ideològic.

Ser ecologista ja és una altra cosa. Ser coherent amb aquests principis vol dir revisar i posar sota judici el meu comportament diari: com et trasllades a la feina, què fas amb els residus, la petjada ecològica de les teves darreres vacances, tenir o no tenir cotxe, on compres el menjar, d’on el porten, com l’han conreat o cuinat… un estrés.

Però sens dubte el més difícil és ser feminista. Perquè combatre el masclisme no és una mera qüestió d’actes o d’hàbits, és quelcom més introspectiu que qüestiona la teva mateixa personalitat i manera de ser. El masclisme que predomina a la nostra societat ha contribuït a moldejar-te com ets, de manera que ser feminista implica canviar el relat sobre un mateix, sobre la teva pròpia condició com a home, i revelar-te davant les pautes de comportament i de relació que has vist a casa, a l’escola, a la feina, a la tele, arreu. Ser de classe treballadora i d’esquerres m’apropa als meus pares, em lliga a ells i m’omple d’orgull. Ser feminista m’hi confronta, especialment al meu pare, sí, però també d’alguna manera, a la meva mare.

Potser el cas és que un no sap que és masclista fins que s’hi troba. I això t’esclata, o al menys en el meu cas ha estat així, en el moment de ser pare d’una nena. Compte! No dic que m’hagi tornat masclista per tenir una nena, com un ogre protector de la seva princeseta. Que va, és pitjor: tenir una nena m’ha fet adonar-me’n que potser ja ho era. I m’ha fet qüestionar-me en profunditat fins i tot el relat que tenia sobre mi mateix, la meva personalitat, la manera de relacionar-me amb la meva parella i, per suposat amb el meu fill i la meva filla.

Ah, clar, perquè no us ho he dit. En tinc dos, la parelleta. Més monos… El nen és el gran. Ets progre, i comences per evitar fins i tot els colors sexistes. L’habitació groga, ni blava ni rosa, que no sigui dit. Quan comença a entendre’t li preguntes, clar, quins regals vol. Tu mateix penses en joguines no sexistes i li suggereixes una mica de tot, per a que estimuli i expressi totes les emocions (també les relacionades amb la cura, per exemple), per a que faci joc simbòlic de tota mena (una caixa d’eines, una cuineta, un kit de metge/metgessa o de perruqueria…).

I després, quan creies que ho estaves fent molt bé, neix ella. No li poses arracades, per allò de no marcar-la ni envair el seu cos innecessàriament. Troba la casa ja plena de joguines, de tota mena, ja ho he dit (si, som d’esquerres però el tema consumisme regular…). I van passant els mesos, i va creixent, i un bon dia estan tots dos allà davant teu, en aquells rars moments en que no els tens a sobre, i te’ls mires com juguen mentre se’t cau la baba… i de sobte te n’adones:

A ell li encanta jugar a cotxes. A ella jugar a ser mamà amb el seu nino. A ell li encanta el color verd, a ella el rosa. Ell vol el got de Rayo McQueen, ella el de la Minnie (els dos estaven a casa abans que nasqués la nena! I swear!). Ell aniria sempre en xandall, ella, encara maldestre com és a la seva edat, agafa com pot la roba nova que li comprem i se la posa per sobre i et somriu (això sí, els dos preferirien anar tot el dia nus).

I entres en pànic. I aleshores penses… he estat jo. Haig d’haver estat jo. Bé jo, nosaltres. Haurem influït d’alguna manera en aquestes diferents pautes? O és simplement una casualitat?

I això acaba fent que t’interroguis per la teva pròpia masculinitat i per com l’expresses sense adonar-te’n. En que consisteix? En que hauria de consistir? Existeix? Hauria d’existir?

Us faré una confessió tonta però significativa: a mi m’agrada encarregar-me del bricolatge de la casa. He de deixar de penjar els quadres? Perquè vull ser jo qui els penja. És així! Mateu-me! Ho se, la meva masculinitat no ha de residir en això. Tampoc ho faig per això! (crec). Però en qualsevol cas, en què ha de residir, doncs?  En ser més segur, més seriós, més dur? Però si no ho soc! En res, potser? Potser no hi ha masculinitat. Ni feminitat doncs, entenc.

Igual que també reconec que és ella qui té més al cap la planificació de la llar, per exemple. I més facilitat per obrir la nevera i detectar un possible sopar que jo podria haver trigat tres hores en descobrir, embadalit amb la porta oberta.

Sí, tot plegat són esquemes mentals masclistes tan arraigats en mi que no sabia que els tenia fins ara. I que tenen un perill enorme: que l’eficiència i l’eficàcia de portar la casa endavant alimenti el manteniment de la divisió de rols. Fem el que sabem fer millor perquè així ens ho van transmetre i així, sense voler-ho, ho transmetem als nostres fills i filles. Per suposat penso ensenyar-los el que sé als dos absolutament per igual (si és que aconsegueixo que els interessi el més mínim). Però si només em veuen a mi fer segons quines coses, estic reproduint rols. I ella també.

Per suposat el que he explicat aquí és un cas en particular, no pretenc fer generalitzacions. Podrien escriure cinc-centes mil mares i pares dient que a la seva filla li encanten els cotxes i el color blau. Però és que en absolut pretenc fer una anàlisi psicològica sobre les diferències genètiques o socials entre nens i nenes. Aquest article va estrictament dels meus neguits personals com a pare. Diguem que us estic utilitzant per fer teràpia i per a que em digueu: “ei, calma’t, cada nen i cada nena és un món, el més important és que siguin feliços”. O bé “tranqui, no ets tu, la culpa és de la societat patriarcal i masclista que s’imposa”. O el que més m’agradaria sentir: “siguin com siguin, el més important és que de tu aprenguin que un no és més que l’altre, que fan el que realment volen fer i no el que algú els hi ha dit que els hi toca fer pel seu gènere, i que no hi ha coses de nens i coses de nenes. Que som diferents i iguals”.

______________________________________________________________________________________

sergi de maya

L’autor d’aquest article és Sergi de Maya és politòleg, professor associat de l’UB i papa, no necessàriament en aquest ordre.

El podeu seguir a @sdemaya i contactar amb ell a través del correu electrònic sdemaya@hotmail.com.

Publicat el 29 febrer 2016 a General, Obrim el blog

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *