loading please wait..

Per què no ens veiem al mirall?

peó

Si us preguntem si us mireu al mirall segurament la primera resposta, la menys pensada i la més espontània serà que sí. Que és clar, que cada matí us trobeu la vostra cara mig adormida al mirall que entre badalls murmura un bon dia o quelcom similar.

Però si canviem la pregunta i preguntem: us veieu en el mirall?

Penseu-hi una estona. Quan la vostra mirada es topa amb el vostre reflex us mireu? Esteu una estona deixant que els ulls ressegueixin les diferents parts del vostre cos? De la cara, del coll, de les espatlles, pits, braços, dits, cuixes, mans? O  feu una mirada general, us mig arregleu quatre cabells i maleïu el gra més importú de la història i ja en teniu prou?

Personalment a mi em costa molt mirar-me. Veure’m em veig sovint.  A vegades a consciència i d’altres perquè algu tira una foto hi allà estic jo, perquè els aparadors del carrer em reboten al meu passar, perquè m’he de treure les lleganyes o, fins i tot, a vegades em miro per intentar-me “retocar” per “millorar o dissimular/tapar” els meus defectes. I a vegades em miro i no reconec aquella que hi ha a l’altra banda i aparto la vista ràpida i àgilment.

Un dia, encara no sé massa com, em vaig preguntar quanta estona m’aguantava la meva mirada davant del mirall. I la resposta em va desolar. No em sé mirar. M’incomodo a mi mateixa si intento aguantar-me la mirada més de dos minuts. Els meus ulls són un jutge ple de prejudicis, malentesos de perfeccions impossibles, exigències que els altres, concrets i abstractes, han anat injectant i projectant en mi fins el punt de fer-me creure que són desitjos o necessitats meves.

Des del dia que m’ho vaig preguntar intento veure’m més. Anar amb menys pressa quan surto de la dutxa i resseguir-me amb la mirada, reconeixem en el meu cos per coneixem una mica més i millor.  A vegades fins i tot m’he aturat al carrer en algun reflex inesperat.  Quan em veig al mirall veig algunes de les meves pors amb negrita, lletra 20 i subratllat.  Potser per això, conscient o inconscientment, evitava fer-ho, ni hi pensava.

Des de que dedico uns minuts dels meus dies a mirar-me la negrita de les pors es va descolorint i la lletra 20 ja és una 16.  Em veig i em reconec. I cada cop amb més freqüència somric a la dona de 25 anys que tinc al davant, que amb els seus dies bons i els seus dies dolents, les seves llums i les seves ombres, afronta les seves pors i busca respostes factibles i quotidianes  a les contradiccions entre el feminisme que defensa i la persona que és.

Perquè no ho proveu?

Publicat el 8 maig 2014 a General, Reflexions

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *