loading please wait..

Soc un home i no soc ni penso ser feminista

vinz_feel_free

Sí, com ho lliges. No penso prendre part de la lluita feminista, i ho dic tan tranquil i amb orgull.

Quan em van proposar escriure al bloc del projecte Ella, entre uns pinxos de truita i unes canyes, ja ho vam dir que seria espinós aquest article. Però no pas pel fet de declarar-me no feminista, sinó per què feia un home cisgènere i el seu fal·lus escrivint i, per tant, ocupant, un espai d’alliberament de la dona.

Però na Júlia, que sempre va una passa per davant, va trobar la clau: aquest és un article escrit per un home i dirigit a altres homes. I sí, suposo que a aquestes altures te n’hauràs adonat de la trampa al títol: no soc feminista, però sí m’agrada considerar-me un aliat del moviment. I vull explicar la importància de no ser feministes, sinó aliats, a altres homes.

Sovint, per comprendre aquests plantejaments ve molt bé fer paral·lelismes amb altres lluites emancipatòries, ja que, al cap i a la fi, els models d’opressió (si es que n’hi ha més d’un) imiten uns a altres. A mi, amb els homes heterosexuals cisgènere m’agrada molt usar-ne un amb el que solen estar mols sensibilitzats: la lluita de classes.

Oi que, si en una manifestació del primer de maig l’Amancio Ortega es posés a reivindicar els drets dels treballadors a primera fila, portant la pancarta, us semblaria un invasor? Un hipòcrita? Per suposat que una persona de classe alta por empatitzar i ser sensible a les circumstàncies de la classe obrera, però difícilment serà creïble si és el portaveu de la lluita. I mai serà un obrer. A més a més, seria quasi un insult que aquesta persona, amb tots els privilegis que te, vingués a ocupar el lloc d’un treballador o treballadora, impedint que el lloc serveixi per visibilitzar gent que veritablement ho necessita. Els mitjans de comunicació allà presents, pagarien més atenció a la presència de l’Amancio a la manifestació, que no pas als milers d’obrers i obreres. De segur que seria el que més sol·licitud d’entrevistes revés, eclipsant el motiu real de la mobilització. I, el més important: per molt que Amancio empatitzés amb una causa, mai serà el mateix que viure-la des de dins. Encara més si, conscient o inconscientment, exerceixes l’opressió.

Els blancs no identifiquem tan a diari la xenofòbia, els heterosexuals no identifiquen a diari l’homofòbia, i els homes, per molt formats i conscienciats que estem, mai sabrem com es patir a diari la misogínia. I patir, no en un sentit victimista sinó merament objectiu, és clau a nivell pràctic per identificar tant les agressions com les necessitats i les solucions. I tenir un espai propi, a més a més, és clau a nivell simbòlic perquè apodera al col·lectiu oprimit, li dona visibilitat i, a més a més, confirma la credibilitat i coherència del discurs.

Des de que som ben petits, eduquem a les dones en la contenció, el silenci, l’escolta passiva… i als nens ens hi diuen que hem de ser actius, ocupar l’espai -física i sonorament- i donar sempre la nostra opinió, que és com el nostre penis: hem de demostrar sempre que en tenim un i, si és dur, millor.
Per això, quan algú ens diu que la nostra opinió es irrellevant, sentim atacada la nostra masculinitat i ens veiem marginats com a persones. Oh! La injustícia, la marginalitat, els meus sentiments… Què curiós, que quan algú ens recorda que som opressors, sempre traiem a relluir els sentiments que amaguem la resta del temps.

Com a mostra, un botó: jo m’identifico com a home cisgènere homosexual, i tinc amics de tota mena. De tant en tant, a algun d’ells els ve de gust fer un acudit homòfob. Innocentment, perquè ens han educat que els acudits, com son sobre altres, mai fan mal. Jo, que soc de “cap agressió sense resposta”, mai em callo, i la resposta del grup sol ser que em passo. Que si em puc calmar una mica. Resumint: un home cisgènere heterosexual fa un acudit sobre la meva identitat i, si li faig veure que m’ofèn, em ve amb la cantinela que jo l’ofenc suposant que és homòfob. Però si té molts amics gays!

Aquesta trampa dialèctica fa dues coses: primer, em nega el dret a sentir-me ofés i a respondre’n equitativament i, després, em recorda que els sentiments d’un heterosexual sí que s’han de respectar. Doncs bé, querido hombre cisgénero, els teus sentiments quan et diuen que no tens lloc al feminisme tampoc no importen. A ningú. Són les dones, cis o transgènere, blanques, negres o marrons, amb diversitat funcional o sense, de qualsevol orientació sexual i religió, les que han d’opinar, identificar i construir l’alternativa.

Les dones -i les persones LGBTI, amb tota la seva diversitat cultural, funcional…- quan s’agrupen i s’associen, no ho fan per atacar-te. Ho fan per què altres persones com tu deixen d’atacar-les. Situar-te al seu costat ens ajuda a tenir una societat més inclusiva on, tant de bó, en un futur no ens calgués associar-nos per sentir-nos segures. Situar-te al seu costat, però no en front o a dins, ens ajuda també a establir que el seu associacionisme i reivindicacions ja són legítims per se, i que no necessiten de la veu d’un home cisgènere per ser respectats. I situar-te al darrere, es fer aquella passa enrere i cedir l’espai que hem ocupat injustament.

Què pots fer per ser un bon aliat? Doncs fer aquesta passa enrere, per tal que les nostres companyes facin una passa endavant. No parles per elles, no les interrompes, no els hi expliquis les coes, no les tractes com a menors, no els hi diguis com ser bona feminista -que al cap i a la fi es dir-li com cal ser dona, el que portem fent segles-. I un llarg etcètera que es pot traduir en accions quotidianes i concretes com les següents:

– Fes pedagogia. No a les dones, no. A altres homes com tu. Si has arribat a comprendre alguns arguments feministes, el millor que pots fer és intentar fer-los arribar a altres varons: als teus fills, als teus familiars, o al capullo de la barra del bar. No és qüestió de barallar-se amb ell, que el feminisme i la no-violència van de la mà, però al menys diguis un contraargument per evitar que tothom que hi sigui es quedi amb la idea que allò de “ni masclisme ni feminisme” és inqüestionable. A més, la importància de que els homes fem pedagogia entre nosaltres recau també en que no podem responsabilitzar a la dona de fer-nos-la, doncs és afegir càrregues a la seva esquena i obligar-la a justificar els seus drets i condicions, quan ha nascut amb ells i ningú deuria posar-los en dubte.

– Comparteixes pis amb dones? Dono per sentat que el repartiment de tasques és ja equitatiu en un pis compartit del segle XXI però, has pensat en compartir despeses? Les teves companyes de pis assumeixen els costos dels productes rel·lacionats amb la menstruació, una condició de la dona amb un IVA de producte de luxe que un home mai gastarà. I les dones no han escollit menstruar del mateix mode que tu no escolleixes tenir una grip. Però l’Estat s’encarrega de que la teva grip d’home la financiem entre tots i totes. Fes el mateix, financia equitativament la menstruació, comparteix les despeses amb les teves companyes!

– Hi ha manifestació contra la violència de gènere o pels drets laborals igualitaris? No hi vagis: pots ajudar de mil maneres més. Demana si tens amigues, companyes de feina o familiars que voldrien anar-hi i no poden. En cas que no puguin, demana si pots fer quelcom en el seu lloc o substituir-les en aquella tasca que els impedeix manifestar-se. Si tens treballadores al teu càrrec, dona-lis eixa estona lliure per que hi vagin. Si tenen tasques de cura d’un tercer o tercera, ofereix-te a fer-te’n càrrec. Si encara i tot cap dona necessita un cop de mà, ves a la manifestació: quan més siguem, millor, però quedat darrere, no agafis les pancartes, no ocupis espais no mixtes, no busquis protagonisme i, per suposat, si ve el periodista de torn a demanar-te què fas a la manifestació, recorda-li que pot preguntar a qualsevol dels milers de dones presents, que tenen coses més rellevants a dir.

– Llig. Veu cinema. Ves-hi al teatre. Mira sèries. Te’n has parat a pensar algun cop en el gènere de l’autor del llibre que estàs llegint ara mateix? O del director de la pel·lícula? La immensa majoria dels productes culturals que consumim els han produït homes, i no per què les dones tinguin menys talent o ganes, sinó per què la industria les menysprea. Consumeix cultura feta per dones i tindrem doble ganància: d’un costat, aportes financerament a la seva carrera i envies el missatge a la indústria de que la seva obra paga la pena, de l’altre costat; segurament aprenguis del producte noves perspectives sobre la vida que mai t’has plantejat com a home. Pots començar amb “Teoria King Kong” de Virginie Despentes, que es llig en una tarda.

Segur que hi han moltes més maneres de contribuir al feminisme. Jo, com a home cisgènere, estic en un procés de deconstrucció i aprenentatge i tampoc no les sé totes.

Ser homosexal m’ha donat l’oportunitat d’empatitzar i posar-me al lloc d’altres persones oprimides -ojo, posar-me al lloc, que no ser al seu lloc de veritat-, i ho agreixo. Les formes d’opressió són molt diverses i sovint s’entrecreuen restant poder, que no sumant. El proper cop que no estiguis segur de si el que vas a dir o fer és masclista, intenta veure-ho des d’una altra perspectiva, com la de classe o la racial, i segur què trobes la resposta. Si encara i tot no ho veus clar, simplement calla’t. La dona que tinguis més a prop ho sabrà millor que tu, escólta-la i aprén d’ella.

_____________________________________________________________________________________________________________

chris_blogAquest article l’ha escrit Chrístopher Casas graduat en Periodisme i Relacions Internacionals. Actualment treballa per l’emancipació juvenil i en les estones lliures es dedica a la fotografia. Pots trobar-lo jugant amb els límits de la Llei Mordaça a @christocasas.

La imatge que l’acompanya és un mural d’en Vinz Feel Free.

Publicat el 23 febrer 2017 a General, Obrim el blog

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *