loading please wait..

#7N , nosaltres hi vam ser!

CTO5ah_WEAAUsFA.jpg large

Aquest cap de setmana, com moltes de vosaltres ja sabeu, vam anar a Madrid, per tal de participar a la marxa estatal contra les violències masclistes.

Nosaltres i milers de persones més – de diferents punts de l’estat, amb cotxes i busos, omplint combois de tren, també amb avió, sobretot les que venien de les illes i havien de travessar mar- ens vam trobar a Madrid amb un clar objectiu: denunciar i dir prou a les violències masclistes.

IMG_20151107_123601

Desenes de milers de dones vam destinar energia, temps i diners per poder participar de la marxa.

Moltes de nosaltres no només vam dedicar l’estona que va durar la marxa pròpiament (entre dues i tres hores) sinó també l’estona relativa a la logística dels desplaçaments des de les diferents ciutats des d’on vam acudir a la crida. El més probable és que mentre haguem estat fora de casa, les tasques domèstiques no s’hagin fet soles, recordem que tal i com apunten les companyes de l’Observatori IQ “Els homes dediquen 14 hores i mitja setmanals de mitjana a les tasques de la llar; les dones 28 i mitja, el doble».

Així, és important tenir en compte que el poder adquisitiu de les dones, en termes generals i estadístics, és inferior al dels homes.

No és cap novetat que les diferències econòmiques entre sexes/gènere existeixen, les desigualtats quant al poder adquisitiu entre dones i homes (per no parlar de les condicions laborals) continuen essent un problema de primer ordre encara avui dia i un dels principals factors que condicionen aquesta realitat és la bretxa salarial que a Catalunya es troba al voltant del 25%, un percentatge més alt que a Espanya.

Malgrat, com hem vist i ja sabem, que el temps i els diners són bens escassos en les dones, dissabte vam ser moltes tenyint de violeta els carrers de Madrid, omplint-los de feminisme i lluita.

I això és així perquè l’energia que ens movia, la tercera variable de l’equació, és molt forta.

Una energia que neix de la ràbia que ens assassinin per ser dones, de la necessitat imperiosa de poder viure lliures, sense por, sense violències.

La marxa va ser tot un èxit, va significar una càrrega d’energia molt gran, vam constatar que no estem soles, vam aconseguir que els mitjans de comunicació se’n fessin ressò, vam reivindicar el dret de viure unes vides lliures de violències. Volíem participar a la marxa. Necessitàvem fer sentir la nostra veu que sovint és silenciada i menyspreada en agendes públiques i polítiques i mitjans de comunicació.

12188945_450328278495616_2880162668890506757_n

Dissabte no van poder fer callar la nostra veu i els mitjans de comunicació es van fer ressò de la gran mobilització.

Malauradament la nostra veu no va poder evitar que diumenge, un dia després de la manifestació, 3 dones fossin assassinades.

Seguirem lluitant. Perquè no podem fer una altra cosa quan cada dia la nostra vida i la de totes les dones és atacada i violentada pel fet de ser dones.

La impotència i la ràbia creix, del subidón del dissabte a la realitat insistent. Homes masclistes que es creuen que les dones són propietats seves, i que si no són per ells, no seran per ningú. Que millor assassinar-les que no pas que visquin la vida que volen viure.

Cal exigir compromisos polítics i recursos per acabar amb aquesta societat patriarcal que creu que no n’hi ha per tant ni és una qüestió prioritària. Calen recursos per poder educar en la coeducació, per prevenir i per sensibilitzar.

IMG_20151107_125213

Calen recursos per poder oferir acompanyament i assessorament a les dones però també per a poder desenvolupar programes de tractament d’agressors.

Cal que la justícia faci un pas endavant i prengui les regnes per enfrontar un problema social que ja fa massa temps que s’allarga, cal valentia i convicció per reformar la llei. Cal que més enllà del missatge «dones víctimes denuncieu» la justícia estigui a l’alçada i després no deixi les dones que denuncien en una situació més vulnerable que abans.

Cal 0 impunitat davant la violència masclista. Davant qualsevol expressió i manifestació de violència masclista. Cal assenyalar tots els tipus de violència que patim les dones.

Perquè segons dades de Feminicidio.net ja són 88 les dones assassinades a Espanya el que va d’any. És important tenir present que les dades oficials només computen les dones assassinades per parelles o ex parelles (tal i com recull la llei de violència estatal), deixant de banda totes les altres relacions que també (poden ser) masclistes i exercir violència que no dubten en assassinar una dona més si cal. Una de les revindicacions a la manifestació era que la llei estatal es canvii per incorporar una definició més àmplia de violència masclista.

Perquè la violència masclista no és només l’assassinat, els mitjans encara no s’atreveixen a dir-ho pel seu nom i fan servir paraules descafeïnades que amaguen la veritat i diuen “dones mortes”. Les dones no ens morim, a les dones ens maten. I ens maten homes. I els mitjans de comunicació encara hi sumen una violència més tot relatant aquesta realitat com un “succés” -quan No es un hecho aislado, es el patriarcado! que cridàvem a la mani – sense assenyalar l’assassí ni la violència masclista. Posant el focus en la víctima i no en l’assassí.

 

Perquè l’assassinat esdevé la representació més brutal i extrema de les formes de violència masclista que les dones patim, però n’hi ha moltes altres que ens dificulten i obstaculitzen el dret a viure una vida lliure i digna, una vida d’igualtat d’oportunitats amb els homes en tots els aspectes que puguem imaginar. Perquè els assassinats són violència, i també és violència les agressions sexuals i les violacions, i els comentaris, i els menyspreus, i la dificultat per accedir als recursos, i el control de les relacions socials, i la desigual distribució de tasques i rols en la societat, perquè també hi ha el que s’anomena microviolències o micromasclismes, que al final només són la punta de l’iceberg del greu problema que encara avui tenim i pel qual hem de continuar lluitant: vivim en una societat patriarcal i androcèntrica, que posa els homes al centre i les dones en inferioritat de drets i oportunitats. Quan es parla de micromasclismes no és perquè no siguin greus, de fet és en gran mesura que gràcies a ells el patriarcat es consolida i es perpetua…

12193804_450328888495555_1456627804668336696_n

Perquè dissabte vam ser moltes i molts que treballem per debilitar el patriarcat, no que hi treballem a la nostra feina, que algunes també, si no que ho fem diàriament perquè ja no sabríem no fer-ho. Perquè totes nosaltres hem viscut algun tipus de violència masclista, potser n’hem estat conscients, o potser no, potser no ens han cregut i ens han qüestionat quan ho hem explicat, i potser fins i tot ens han dit que no n’hi havia per tant, i si no, sabem que tenim tots els números perquè acabi passant. Hi ha moltes formes de combatre el patriarcat, de fer-li la guerra, de boicotejar-lo, i amb petites revolucions quotidianes també podem contribuir a afeblir aquest sistema que ens oprimeix, perquè ens podem preguntar el per què de les coses, qüestionar les normes i usos socials, i analitzar quines motivacions o explicacions hi ha darrere de cada fet que la societat en que vivim entén com a “normal” , perquè ens podem negar a assumir la normalitat i buscar noves formes de relacionar-nos i organitzar-nos que ens semblin més justes i equitatives, perquè tenim molts mecanismes que podem activar i inventar per frenar aquesta escalada de desigualtat, i perquè cada petita aportació pot comptar.

Amb les piles ben carregades, després de compartir una jornada reivindicativa plena de complicitats, retrobaments i descobriments. Amb l’emoció de veure que el feminisme no és només cosa de dones, amb fermesa, i amb molta il•lusió, il•lusió de veure que a la marxa hi havia les feministes de tota la vida, les dones grans, fortes i valentes que algun dia les més joves volem arribar a ser, i també amb l’esperança de veure com les generacions més joves s’apunten a la causa, se la creuen, la comparteixen i en van prenent el relleu.

L’èxit de la marxa de dissabte a Madrid reafirma que feia falta fer sentir les nostres veus, el nostre crit per voler-nos vives i lliures!

Hi ha qui encara no es creu les dades, i diu que no calia una manifestació així, que ja “està superat”, però malauradament les dades hi són, difícils de trobar, difícils d’analitzar, però hi són i les traurem, les analitzarem i les farem servir, per plantar-les als morros de tothom qui encara avui, després de la marxa, i després del que ha passat unes hores després, s’atreveixi a qüestionar les nostres paraules.

Ni una menys.
Ens volem vives.
I lliures.

Quan ho cridem, i ho escrivim, sens posa la pell de gallina perquè ens sembla tan elemental, tan obvi, tan bàsic això que reclamem que se’ns fa difícil de creure que hi hagi qui encara qüestioni aquesta lluita: el dret de totes les dones a viure lliures de violències.

Mentre faci falta, nosaltres, seguirem lluitant.

12195881_450329041828873_1677429915820270900_n

Publicat el 9 novembre 2015 a General

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *