loading please wait..

Una hora, un món nou

resolucio burros

Païm aliments i païm experiències. O ho intentem. Si la digestió va bé no acostumem a parlar-ne, el curs normal (escric la paraula norma i se m’activen totes les alarmes!) de les coses no és notícia, sovint ni peu de pàgina.

A vegades, però, la digestió, tan dels aliments com de les experiències pren dimensions i tempos que s’escapen de tota lògica. No em posaré escatològica amb els incidents que poden provocar les primeres (no pas perquè no tingui coses a dir sobre el tema, si no perquè el motiu d’aquesta entrada és un altre!), si no que em centraré en compartir una experiència de fa uns mesos que ara començo a pair.

Fa unes setmanes, que ja esdevenen mesos, van posar-se en contacte amb projecte ella des de l’Escola Gravi de Barcelona. Ens proposaven anar a fer una sessió sobre mediació a dos grups de cicle superior de primària, dues sessions d’una hora cada una amb una vintena d’alumnes per aula.  Per qüestions logístiques vaig anar jo a fer la sessió. Estava una mica nerviosa, era el primer cop que m’afrontava tota sola a un repte d’aquest tipus i tot i que portava la sessió molt preparada, preveient diferents escenaris possibles, diferents ritmes, interessos i dinàmiques que es podien produir tenia aquesta por (i ja us aviso que aquesta sensació es mereixerà una entrada especial al bloc!) a no fer-ho prou bé, a decebre l’alumnat, el professorat i les seves expectatives, a no dir “la veritat”  sobre la mediació i la resolució alternativa de conflictes, a sortir pensant Júlia, que fa una noia com tu en un lloc com aquest?

Aquesta por va marxar en el moment que el vaig entrar en el primer cercle de dues dotzenes d’alumnes, tots els sentits i tota la meva energia estaven aliats per fer que aquella hora no els deixessin indiferents.

Mica en mica i buscant la punta del fil del que sabien (tot i que no tinc clar si sabien que ho sabien) vam anar construint conjuntament un relat magnífic.

Vam intentar descriure que era el conflicte, pensar en conflictes que havíem tingut en els últims dies, que havíem fet per intentar resoldre’ls (si és que ho havíem intentat i si no intentar descobrir perquè no), si creiem que havíem aconseguit el que volíem o no i perquè, que podíem haver fet diferent, que havíem tingut en compte i que no,… I vam començar a veure que teniem una manera de resoldre conflictes que donava molt pocs resultats, que sovint ens allunyava de les persones que estimaven,…

I vam començar a pensar què potser hi havia una altra manera de resoldre conflictes de la que estàvem acostumats i els hi vaig començar preguntant que sabien de la mediació, de la resolució alternativa de conflictes, si els hi sonava la paraula, que creien que hi havia al darrere, on l’havien sentit, que en pensaven.

“No sempre cal cridar i pegar als altres si les coses no són com vull”

“A que hem de parlar i escoltar més”

I després ens van venir moltes preguntes;

– Però i si algú té poder i no vol escoltar? Si els papes i mames i professorat com que són els grans no ens volen escoltar, serveix la mediació?

– I si tu tens la sensació que dius realment el que et preocupa i t’interessa i l’altra part no?

I després vaig fer una ullada al rellotge penjat a la paret i vaig veure que el temps ens volia guanyar la partida i vaig tenir un breu instant de frustració, de voler fer un spring per poder explicar tot el que portava preparat i considerava “que havien de saber sobre la mediació i la resolució alternativa de conflictes “.  Per sort no ho vaig fer, haguessin estat, segur, cullerades de coneixement condemnades a la indigestió, i vam deixar que els últims minuts servissin perquè cadascú de nosaltres digues una frase i, n’hi ha dues, que se m’han quedar gravades i que em van recarregar les piles, el convenciment de dedicar-me al que em dedico, de que canviant consciències canviarem formes de relacionar-nos, que canviant les formes de relacionar-nos canviarem el món per fer d’aquest un lloc més just i feliç.

“Júlia, crec que ara ningú de nosaltres podrà deixar de pensar en això que has dit. Que resoldre un conflicte no és guanyar, que tots som persones, que ens hem d’escoltar”

“Crec que sempre viurem conflictes. Crec que vull deixar d’insultar i pegar quan em molestin. Crec que molts nens (i jo afegiria i nenes!) no saben això que tu expliques, crec que els hi hauries d’explicar”

Vaig sortir de l’escola pujada en un petit núvol kindgom, amb la sensació que amb un parell d’hores havia sembrat moltes llavors de dubtes, que havia valgut la pena dinar un tupper amb 20 minuts, que no havia deixat indiferent, que amb una hora havia apropat a dues classes a un nou món, a una nova manera d’intentar resoldre els conflictes.

I, sincerament, estic molt satisfeta i orgullosa de mi per això que, ara més de dos mesos després, sóc capaç d’anar paint.

Publicat el 19 juliol 2014 a General, Què fem?, Reflexions

Compartiu-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *